Dues paraules

Aquells que exercim com a professors, sigui al nivell de l'ensenyament que sigui, no sabem mai quins poden ser els efectes de les nostres classes o d'allò que diem als alumnes. Passat el temps, què en recordaran, si és que en recorden alguna cosa? A vegades, però, els efectes són particularment inesperats. També els seus records, que, atesa la subjectivitat de l'experiència i de la memòria, són uns altres que els nostres. Recentment, una professora de català a secundària ha descobert que un antic alumne seu recorda que un dia ella va entrar a classe i va preguntar-li a un altre alumne, que en devia fer alguna: “Tu, què ets? Pallús o gamarús?” Allò que ha descobert, a més, és que aquestes paraules van tenir un efecte pràcticament màgic. No li ho va explicar ell, sinó la seva dona, que s'ha incorporat a l'equip docent de l'Institut on treballa la professora de català d'aquesta història. El cas és que l'exalumne, de família castellanoparlant, vivia el català com una llengua gairebé aliena que només usava als centres educatius. Fins que va escoltar aquelles dues paraules i, de sobte, se li va despertar un interès pel català que, continuant viu, ha fet que procuri parlar-lo i escriure'l allò millor possible.

La professora ho viu com una ironia: tota la preocupació deguda pels mètodes pedagògics i resulta que dues paraules van tenir aquest efecte. Ella ni recordava la situació. Però, més enllà de l'anècdota, en dues paraules va manifestar-se la singularitat d'una llengua: la seva riquesa i fins la seva bellesa. Pallús i gamarús, ara en desús, fan present que no hi ha res pitjor per a una llengua que el seu empobriment. Hauria tingut el mateix efecte si, posem per cas, hagués preguntat: “Tu, què ets? Ximple o gamberro?” M'atreviria a dir que no.