Dialogar o votar

Alguns ja fa dies que s'han pintat a la cara la paraula diàleg. Les lletres grans i clares, el posat amable, el somriure reglamentari, el to ensucrat i el missatge perfectament enllaunat per poder-lo escampar desenes de vegades cada dia sense que es noti el cansament. Deu ser l'operació Catalunya, part II. Arriben per terra, mar i aire, però semblen extraterrestres, o pitjor, humans abduïts durant els 30 últims anys, ignorants del que passa aquí, inconscients del que hem estat fent tot aquest temps. Per no saber, no saben que no tenim cap problema a dialogar; mai ho ha estat, un problema, parlar per entendre's amb Madrid. Ara mateix no seria un problema parlar per arribar a acords de tota mena; el problema és que allà interpreten que són els que manen i això els permet fer i desfer quan i com convingui, complir els acords o incomplir-los sense recança ni vergonya i, mentrestant, exigir que tu continuïs complint com un campió.

Hi ha exemples a cabassos. No seria cap problema dialogar per acordar una empenteta al corredor mediterrani o un nou pla de xoc de Rodalies; de fet podrien treure del calaix l'anterior, treure-li la pols i canviar-li les dates. El problema és que l'anterior va ser paper mullat perquè l'Estat, els governs, Adif... fa un quart de segle que desinverteixen a Catalunya a costa d'avaries, retards i tercermundisme de baixa intensitat, mentre construïen una estació de l'AVE a Otero de Sanabria (26 habitants) o línies d'alta velocitat amb més vagons que passatgers o enredaven amb un corredor central descartat per la UE. I tant que parlaríem d'un nou sistema de finançament, però els problemes de finançament i les balances fiscals de Catalunya no tenen res a veure amb les d'Extremadura o Andalusia; hauria de ser un pacte bilateral just que allà no els convé i no estan disposats a acceptar. Dialogar no és problema, el problema és que alguns volen dialogar només perquè deixem de banda que som una nació que vol decidir el seu futur en un referèndum.