La pedra al forat

Si l'autor d'aquesta instantània hagués esperat uns minuts a fer-la, el resultat hauria estat molt diferent. Era l'any 1967, i uns col·legis professionals de Girona havien promogut un projecte per construir un edifici que havia de partir en dos l'actual carrer Pompeu Fabra, convertint-lo en plaça pública. Per aconseguir-ho, l'edifici havia d'estampir sobre la façana del –llavors– hospital de Santa Catalina, i les cases baixes que hi havia a l'altre costat, de manera transversal, tancant el carrer. Era una opció molt discutible, perquè partia la façana de l'hospital, avui convertit en oficines de la Generalitat; perquè restava valor a un edifici històric, i perquè tancava una avinguda que connecta l'artèria de Jaume I amb la plaça Catalunya. Però les digníssimes autoritats, amb el canonge Dr. Taberner, l'alcalde de Girona Sr. Bonet i d'altres, envoltats de periodistes, anaven a col·locar la “primera pedra” en un acte simbòlic que precedia el començament de l'obra. Però vet aquí que en aquell instant va sortir entre el públic el poeta Josep Tarrés Fontán, descobridor del call jueu, entre altres mèrits, i, exclamant el seu desacord, amb un xut va llançar la pedra al forat. Es va produir una confusió, l'acte es va suspendre i a en Tarrés el traslladaren al Govern Civil, però el varen deixar anar perquè en el Codi Penal no està tipificat que empènyer amb el peu una pedra sigui un acte punible.

En el llibre publicat recentment sobre la història de l'hospital de Santa Caterina es descriu aquest fet. Però les conseqüències no varen ser només que se suspengués l'acte –com s'escriu allà– sinó que es va posar de manifest que allò que es volia fer era una bestiesa. Una vegada que havien estat enderrocades les cases de l'antic carrer del Pavo (sic) i es configurava una gran avinguda, tornar-lo a tancar era un greu error. Es va imposar el sentit comú: allò no tenia cap ni peus.

I es va donar una altra paradoxa: essent alcalde de Girona Pere Ordis Llach, l'Ajuntament havia atorgat la corresponent llicència d'obres. Però, en aquell mateix any de 1967, va cessar d'alcalde, passant a ocupar la presidència de la Diputació. Llavors, com que l'hospital depenia d'aquell ens provincial, el mateix Pere Ordis, ara en qualitat de president, es va oposar frontalment a la projectada construcció, pel fet que afectava de ple la façana de l'hospital, que hauria quedat visualment partida. Vet aquí que la mateixa persona es va haver de contradir!

Sortosament, el projecte es va abandonar, deixant el carrer lliure i expedit com el podem veure avui. La pedra que Josep Tarrés va tenir la gosadia de llançar al forat fou l'esca per fer veure l'error, i això en una època en què era perillós enfrontar-se a les autoritats!