De Bakunin a Espàrtac

Si aquest dijous, dia 8 –la Puríssima–, es complien 80 anys rodons del moment històric a la ciutat de Girona en què el cinema Coliseu passava a anomenar-se Sala Bakunin, avui, diumenge 11, en fa 36 de les obres de demolició d'aquell edifici singular, d'aquells balls, d'aquelles pel·lícules, d'aquell bar, d'aquell solet, d'aquells vermuts... a la “plaça dels cines”. El calendari és capritxós i mentre somreia amb aquesta coincidència, separada en el temps per 44 anys, m'assaltava Kropotkin i em recordava que va ser el 9 del mateix mes de desembre, però de 1842, quan el van parir i anys més tard el seu nom va passar a ocupar el frontal de la fàbrica Coma Cros del poble de Salt quan aquesta va ser rebatejada i col·lectivitzada pels treballadors i veïns, ara fa aquells 80 anys. El cognom encara és visible –si t'hi fixes bé, molt bé– al frontal de la nau de l'actual biblioteca Iu Bohigas.

Recull el diari Solidaridad Obrera del 18 de març de 1937, en un ampli reportatge titulat Per les comarques catalanes, on Salt disposa de tota una pàgina, que en veure l'enorme retolació de Kropotkin “no van faltar els qui van dir: «Ja que tant mal diuen dels polítics, perquè tot ho fan malament, ja veurem aquest com ho farà.»”

Igualment divendres vam celebrar a casa els 100 anys de vida de Kirk Douglas, el mític actor per a tota una generació de Sesión de tarde a l'única cadena de televisió existent i de “sessió contínua” al cinema del barri. He recordat el balener Ned Land de 20.000 leguas de viaje submarino (no em canso mai de tornar a veure-la); el coronel Dax de Camins de glòria (quan vull recordar el que són els militars); l'esclau Espàrtac (per a moments baixos, anímicament)...

Aquella penúltima escena en què tots són/som Espàrtac és un cant a la solidaritat en la lluita col·lectiva pels drets de les persones que hauria d'haver estat inclosa en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans que va ser aprovada el 10 de desembre de 1948, per l'Assemblea General de l'ONU, tal dia com ahir fa 68 anys. Tal vegada així, aquest record cinèfil històric ens posaria més difícil fer-nos els bojos tot pensant que no hi ha res a fer, que no es pot fer res. La censura americana (les llistes negres i la cacera de bruixes) i l'espanyola (per descomptat i amb les mateixes eines) varen fer tot el possible per amagar-nos el film en part o en la seva totalitat... una mica el mateix que amb les petjades de Bakunin i Kropotkin al seu “pas” per les comarques gironines.