Canvi de pel·lícula

Els contraris al procés secessionista utilitzen de forma recurrent arguments històrics o contemporanis per a esperonar el rebuig dels ciutadans. Atribueixen a l'independentisme –democràtic– eslògans tòxics com que l'independentisme vol trencar Espanya; Espanya no ens estima; Espanya ens roba; Catalunya mai no va ésser un estat i tampoc és una nació; crisi de convivència/fractura social. Etcètera. Davant aquestes lletanies la reacció de molts dubtosos o contraris al procés s'hi revelen en contra. És aquesta precisament la finalitat desitjada pels seus detractors. Dir que el secessionisme vol “trencar Espanya” és enganyar i provocar. La voluntat intrínseca del secessionisme no és pas la de trencar el país del qual es vol separar sinó la de crear-ne un de nou. Des d'aquestes pàgines hem parlat d'Espanya com a víctima de la pèssima gestió política, econòmica i social que els governs de l'Estat han fet, molt especialment a Catalunya. Sabem, però, que no ho volen reconèixer, ja que restarien obligats a fer política seriosa, cosa que no sembla prou rendible, i donaria la raó a Catalunya respecte dels greuges. Però quan és des de Catalunya que es denuncien aquests fets, la reacció habitual és treure el pregó del “victimisme nacionalista”. Expressió carregada de banalització i ridícul. Sabem que victimista és aquell que, interessadament, fa el paper de víctima. I víctima és qui de manera contrastada resta perjudicat respecte de tercers. Vejam. Quan per fer la mateixa feina una senyora guanya menys que un senyor; quan un de cada tres nens a Espanya viu al llindar de la pobresa; quan els pensionistes perden poder adquisitiu i veuen trontollar les pensions que són part del contracte –vigent– que varen signar amb l'Estat; o quan a la catedral/mesquita de Còrdova l'entrada per a jubilats és reduïda exclusivament per als que pertanyen a la Junta d'Andalusia, i a la Sagrada Família tots els jubilats espanyols tenen descompte. Quan tot això passa, dèiem, sembla raonable pensar que siguin d'on siguin els nens, la senyora o els jubilats, són víctimes. També denunciar això des de Catalunya és “fer-se la víctima”; és la llagrimeta del “victimisme nacionalista”. Aquestes lletanies sumades a l'intent de desprestigi de polítics i d'institucions catalanes i a la fossilitzada inconstitucionalitat del procés i la seva judicialització, tenen com a finalitat aturar-lo. Però molts catalans, coneixedors de falsedats, d'operacions Catalunya, de la irreal autonomia i d'ofec econòmic, surten els 11-S a manifestar la seva fartanera. Per desprestigiar aquestes manifestacions pro independentisme res millor que dir que s'originaren al catalanisme històric empès a la deriva per un president Mas embogit. Sigui polítics, opinadors o tutti quanti que no vulgui entendre que el que passa els 11-S no és cap invent dels polítics catalans ni del catalanisme històric, ni del victimisme de marres, és que vol amagar el cap sota l'ala. L'invent dels 11-S és de la Catalunya farta de patir la ineficàcia/corrupció/administrativisme/jacobinisme/hegemonia dels governs de l'Estat. Governs que en quaranta anys de democràcia –corcada– han enfonsat Espanya al pou de l'atur; a una economia precària; a subvencions en lloc de treball digne. On és el sud espanyol que fa dècades es diu podria esdevenir la Califòrnia d'Europa? Quin és el pla per al desenvolupament d'aquest territori? Autovies? TAV? Subsidis? No. Això no és pas futur.

Però tant se val la nefasta gestió si tot girant l'esguard acusatiu cap a una “Catalunya insolidària que vol trencar Espanya” en tindran prou per a continuar governant 40 anys més des del totpoderós centre espanyol. Centre que necessita urgentment recuperar el poder que li fa aigües. ¿Algú creu el Madrid governamental, aspirant a City del sud d'Europa, que presenta balanços econòmics basats en la productivitat de la resta de comunitats; que diu que les inversions estatals al seu territori són beneficioses per a tot Espanya quan a la pràctica solament la capital se n'aprofita? Doncs no hi creu ningú. Però la insolidària Catalunya és un roc a la faixa de la política de l'unionisme interessat a mantenir l'actual sistema. Com també ho és la lletania que una Catalunya independent no beneficiarà la societat catalana. És que ja no es tracta de perdre o guanyar benestar. És que l'Ombra della sera del franquisme no ha fet net i ombreja Espanya fent de l'abús i de l'arbitrarietat quelcom natural; és la foscor de polítics que mai no han cregut en l'Espanya de les autonomies i que han procurat exclusivament per a mantenir el poder, això sí, inflats d'amor i devoció per la pàtria. En realitat Espanya se'ls en refot.

Ja no Es tracta de desmuntar eslògans tòxics o lletanies obsoletes. Es tracta de canviar de pel·lícula.