El tió de Nadal

A casa no vam fer mai cagar el tió. No perquè els meus pares fos­sin “con­ser­va­dors”, com va dir en una tertúlia de la ràdio en Cris­tian Segura citant de memòria el lli­bre El nét del pirata on ho explico, sinó perquè eren fino­lis i qual­se­vol evo­cació esca­tològica que­dava des­car­tada. Ara que ha sor­tit: en Cris­tian Segura, que fa bones cròniques a El País, serà un gran peri­o­dista si con­serva aquest aire de des­pis­tat i de venir de l'hort que el carac­te­ritza. Sem­bla que no hi sigui, surt de vega­des amb ciris tren­cats que no saps cap on con­dui­ran, però al final tot el que diu acaba lli­gant i és oportú. La gent es refia dels des­pis­tats, i la con­fiança és un bon actiu en peri­o­disme. A més, anem sobrats de savis o dels que es fan els savis. A Cris­tian Segura tot sem­bla que el sor­pren­gui. En peri­o­disme, la capa­ci­tat de sor­presa no s'ha d'extin­gir mai. Feia dies que volia par­lar bé de Cris­tian Segura perquè m'agrada estar atent als joves que em relle­ven i valo­rar-los, i el tió de Nadal me n'ha donat peu. Tot lliga, si es fa lli­gar.

En la mateixa tertúlia, Empar Moli­ner va fer obser­var que Josep M. Folch i Tor­res, en tota la mul­ti­tud de con­tes de Nadal que va incloure en les seves Pàgines vis­cu­des de la revista En Patu­fet, no es va refe­rir mai al tió. Els seus per­so­nat­ges seguei­xen a tot seguir les tra­di­ci­ons nada­len­ques però en cap nar­ració sur­ten uns nens que facin pro­visió de regals a còpia de donar bas­to­na­des a un tronc prèvia­ment pei­xat de man­da­ri­nes. Pot­ser Folch i Tor­res també era fino­lis. Pot­ser els pares van cons­truir el reper­tori nada­lenc lle­gint les Pàgines vis­cu­des. Pot­ser és que hi ha famílies que han fet cagar el tió i altres no, segons una topo­gra­fia que ara no em veu­ria amb cor de fixar. No tot­hom cele­bra Nadal igual. Per Nadal és quan les pare­lles joves s'ado­nen que s'han casat amb un estrany.

Els pares van tenir néts, i es van adhe­rir entu­si­as­tes al tió. Coses estra­nyes. Aquell tronc, res­ca­tat d'un piló de lle­nya, encara corre per casa. Està des­proveït de qual­se­vol tret antro­pomòrfic a diferència del que pre­sen­ten el tions que veig a les fires. El pare, que era dibui­xant, podria haver-hi apli­cat ulls, boca i nas, però se'n va abs­te­nir. No vaig pen­sar a pre­gun­tar-li si de petit havia fet cagar el tió, ja que en sabia la feso­mia tra­di­ci­o­nal.

El caga­ner, és clar, tam­poc no havia poblat el nos­tre pes­se­bre. El Nadal abans de morir, però, el pare el va omplir només amb vari­a­ci­ons d'aquesta figura, el nai­xe­ment a banda. Era inde­pen­den­tista quan no ho era ningú i va con­si­de­rar que el caga­ner ens repre­sen­tava perquè érem tots una colla de cagats. No l'havia vist mai així. Ara el caga­ner i el tió arri­ben a Amèrica, diuen. Entre altres motius, perquè Cata­lu­nya s'ha donat a conèixer al món amb el reclam de la inde­pendència.