Pare Poppins

Diu que aquest any veurem als cinemes el remake de Mary Poppins. La història de la mainadera que portava alegria i llum en una família trista, grisa i apagada. No deixa de sorprendre'm que se'n faci una versió actualitzada perquè l'original, del 1964, no paren d'emetre-la en els canals infantils de televisió. I suposo que no és només per la fascinació que desperta la història entre la mainada, amb números musicals i dibuixos animats, sinó precisament perquè, per desgràcia, el missatge que destil·la és ben actual. A part de posar sobre la taula valors que no passen mai de moda i que convé que tots tinguem, com ara el respecte, l'educació, l'esforç, el sacrifici, la paciència; també ens recorda que ens cal capacitat d'imaginació, de somniar, tenir bon humor, il·lusió i optimisme per encarar els reptes que ens plantejarà la vida. I que al marge de la feina que tinguem, tant si som banquers com escura-xemeneies, hem de ser honestos. No passo per alt tampoc les reivindicacions feministes a propòsit dels drets –no només a vot– de les dones o la crítica a la banca. I em crida l'atenció la denúncia que ja es fa evident, insisteixo, en el 1964 per la tan desitjada conciliació familiar i laboral. Recordin que també és per això que apareix Mary Poppins a casa dels Banks. El pare no és mai a casa amb els fills i no és fins que l'acomiaden que no se n'adona del que ha perdut. No pas una feina, sinó quelcom més important intangible i irrecuperable: la infantesa dels seus fills. I aquesta és una qüestió a la qual sembla que el govern espanyol hi vulgui posar solució, però no deixa de ser un pedaç. Amb l'ampliació a quatre setmanes del permís de paternitat per als homes que acabin de ser pares es busca acostar-se a l'ideal europeu que permet que hi hagi un vincle, una connexió afectiva més llarga amb aquella criatura que acaba de néixer. El cert, però, és que al cap d'un mes es veu estroncada perquè la família torna a la realitat pura i dura. Ens caldrà, doncs, ser una mica Pare Poppins.