Puigdemont ha complert

Fa un any Artur Mas va deci­dir tal dia com avui que faria el pas al cos­tat que li recla­mava el seu sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat o, per dir-ho d'una altra manera, que s'auto­en­vi­a­ria a la pape­rera de la història en expressió cupaire. Demà, per tant, farà un any que Car­les Puig­de­mont va ser cri­dat d'urgència al Palau de la Gene­ra­li­tat i que va haver de deci­dir en un temps que no va pas­sar gaire del quart d'hora, que accep­ta­ria ser el 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Dimarts farà doncs un any que, en temps de des­compte, Puig­de­mont va ser inves­tit pre­si­dent i la gent que no el conei­xia el va començar a des­co­brir. No pas en aquell dis­curs far­ragós en què pre­sen­tava el seu govern, que de fet no era el seu govern sinó el que havien pac­tat Mas i Jun­que­ras. El van des­co­brir en les res­pos­tes a les inter­ven­ci­ons de l'opo­sició, i espe­ci­al­ment les que va dedi­car a Ciu­ta­dans i el PP. Allà la gent va des­co­brir el pre­si­dent Puig­de­mont i va poder començar a enten­dre, cosa que alguns encara no han fet, que era dife­rent de tot el que havien cone­gut fins lla­vors. Puig­de­mont va dir que sabia què anava a fer i que renun­ci­ava a l'alcal­dia de Girona per poder fer-ho. Dema­nava divuit (o vint) mesos però va dei­xar clar que s'hi posava per por­tar el país a un referèndum, per por­tar-lo a les por­tes de la inde­pendència i que fos­sin els cata­lans els que deci­dis­sin si volien o no volien ser-ne. Par­ti­dis­mes al marge, Puig­de­mont ha com­plert. Ha fet el que va dir que faria, gover­nar per asso­lir unes estruc­tu­res d'estat que per­me­tes­sin donar-se al país les lleis necessàries per arri­bar al moment defi­ni­tiu. Va dir que ho faria i ho està fent, tot i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, la justícia espa­nyola i les ame­na­ces cons­tants que rep. L'opo­sició el blasma, però ell segueix a la seva, fidel al pro­grama de Junts pel Sí i bus­cant asso­lir les seves pro­me­ses. Governa sense que ningú li mar­qui al camí, al marge dels par­tits i –seria una llàstima– fent honor a la pro­mesa de mar­xar imme­di­a­ta­ment després.