Pobra cultura

Sense cul­tura no hi ha nació. Els cata­lans som el que som perquè la nos­tra cul­tura pròpia ha per­vis­cut al llarg dels segles i en les con­di­ci­ons més adver­ses. Sense una cul­tura forta som una comu­ni­tat autònoma més, sense iden­ti­tat, sense pro­jecció inter­na­ci­o­nal ni pos­si­bi­li­tats d'esde­ve­nir un Estat en un futur, perquè si bé és cert que hi ha cul­tu­res sense Estat, no hi ha estats sense cul­tura.

La reflexió és fruit del debat de pres­su­pos­tos que tot just ara comença i que no girarà entorn de la cul­tura perquè és cert que hi ha coses més impor­tants per al benes­tar imme­diat de la ciu­ta­da­nia, i més en època d'emergència social, però cal reconèixer que als pres­su­pos­tos la cul­tura hi té un paper tan minso com l'ha tin­gut sem­pre. Sóc cons­ci­ent que és impo­pu­lar recla­mar més diners per a la cul­tura a l'era de la pobresa energètica i les llis­tes d'espera a la sani­tat, però il·lus­tra fins a quin punt vivim esca­nyats com a país, amb una situ­ació econòmica que ens obliga a mal­viure de les molles i un Estat que s'ha desentès com­ple­ta­ment de la cul­tura cata­lana –el Minis­teri de Cul­tura ha reduït les seves apor­ta­ci­ons a Cata­lu­nya els dar­rers anys fins arri­bar a xifres irrisòries.

Hi ha una rei­vin­di­cació històrica dels sec­tors cul­tu­rals que mai no s'ha pogut asso­lir: que la cul­tura arribi a l'1 per cent del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. En aquests nous pres­su­pos­tos no pas­sarà del 0,8 per cent, un total de 261 mili­ons d'euros. Amb aquest 0,8 per cent el pres­su­post de la Con­se­lle­ria de Cul­tura ha d'assu­mir part del fun­ci­o­na­ment dels grans equi­pa­ments del país, les bibli­o­te­ques, els museus, el man­te­ni­ment de tot el patri­moni cul­tu­ral i el suport als cre­a­dors i a la indústria, tan necessària en un país que vol ser nor­mal.

Com que aspi­rem a incre­men­tar el pres­su­post de cul­tura sense haver-lo de treure de les par­ti­des soci­als la con­clusió és evi­dent: si volem tenir un pres­su­post de cul­tura propi de les grans democràcies euro­pees només ens queda con­ver­tir-nos en una gran democràcia euro­pea, amb el pres­su­post i les eines pròpies d'un Estat.