Infants i joves feliços

Ocu­pats i pre­o­cu­pats com estem amb tants assump­tes quo­ti­di­ans, no tenim temps per dedi­car-nos als fills. Per com­pen­sar-ho, ten­dim incons­ci­ent­ment a sobre­pro­te­gir-los i, si ens cal res­tau­rar el lli­gam afec­tiu, en el cas de sepa­ra­ci­ons de pare­lla o en situ­a­ci­ons de dis­tan­ci­a­ment, sovint inten­tem com­prar el seu afecte amb béns mate­ri­als o dei­xant-los fer el que vul­guin. La feina de jor­na­des esgo­ta­do­res en molts casos i la difi­cul­tat per fer de pares i/o mares, amb tot el que això com­porta (temps de dedi­cació, escolta, segui­ment con­ti­nuat, super­visió diària, exer­cici d'auto­ri­tat...), com­plica molt les coses, però al final, els qui són capaços de ree­qui­li­brar la situ­ació se'n poden sor­tir més o menys bé. ¿Què passa, però, quan els adults no tenen recur­sos –ni econòmics ni emo­ci­o­nals– per fer de dic de con­tenció a les neces­si­tats dels nens o dels joves ado­les­cents? Segu­ra­ment es dis­para l'índex de pro­ble­mes de con­ducta, com suc­ce­eix actu­al­ment. Aquests dies Save the Chil­dren alerta sobre el fet que la situ­ació de crisi s'hagi acar­nis­sat amb els infants més pobres (1 de cada 4 pateix pobresa severa) i molts mit­jans de comu­ni­cació han publi­cat també dades pre­o­cu­pants sobre l'aug­ment en un 20% de nens amb malal­ties men­tals. És un tema ben deli­cat i massa impor­tant per pas­sar-lo per alt. Alguns cen­tres d'ense­nya­ment han vist com han cres­cut les pre­vi­si­ons en aquest sen­tit i el nom­bre d'alum­nes amb tras­torns men­tals de tipus lleu o mitjà està aug­men­tant, de manera que algu­nes USEE (uni­tats de suport a l'edu­cació espe­cial) que assis­tei­xen aquest per­fil d'alum­nat en els ins­ti­tuts de secundària se sen­ten una mica des­bor­da­des. Encara que hi ha hagut un incre­ment de recur­sos en els dar­rers anys, el pro­blema ha anat in cres­cendo, això és un fet. Si la infan­tesa és l'etapa més impor­tant per a la for­mació de la per­so­na­li­tat, urgeix que afron­tem bé aquest tema. Cada dia estic més con­vençuda que l'edu­cació de les emo­ci­ons i l'apre­nen­tatge de pràcti­ques de medi­tació poden ser eines molt efec­ti­ves per a la salut men­tal.

Quan fa més de mitja vida que et dedi­ques a l'ense­nya­ment, o t'obres als can­vis o et momi­fi­ques. Aprens a obser­var-te i esme­nar errors o l'espi­fies cons­tant­ment. Els alum­nes –sobre­tot si són ado­les­cents– t'obli­guen a man­te­nir-te a lloc, a guar­dar distància emo­ci­o­nal; et rep­ten a estar per damunt de meto­do­lo­gies de lli­bre, t'ense­nyen a no empre­nyar-te més del compte quan et pro­vo­quen, perquè saps que no actuen con­tra tu sinó con­tra l'adult, con­tra una soci­e­tat d'adults que des­co­brei­xen plena de man­can­ces i d'inco­herències. T'avi­sen de no pro­nun­ciar mai sentències per l'estil de “no faràs mai res de bo a la teva vida”, de no posar eti­que­tes. Hi ha molta feina a fer per millo­rar el sis­tema d'ense­nya­ment, també per des­per­tar les famílies –siguin de la tipo­lo­gia que siguin– perquè es dis­po­sin a fer pinya amb els pro­fes­sors en l'art difícil d'edu­car. Sobre­tot tenint en compte que tenir una infan­tesa rela­ti­va­ment feliç és un dels pro­jec­tes més impor­tants de la vida.