Negociar

Con­fesso que he rees­crit l'arti­cle que ja tenia lliu­rat abans no es fes pública la tro­bada secreta entre Rajoy i Puig­de­mont. Hi deia que ignoro si l'inde­pen­den­tisme té prou mus­cu­la­tura per acon­se­guir els seus objec­tius, però que les mobi­lit­za­ci­ons dels dar­rers temps han acon­se­guit que s'accepti que hi ha un “con­flicte”. Un con­flicte d'interes­sos i d'aspi­ra­ci­ons. En la història de la huma­ni­tat els con­flic­tes s'han (mal) resolt gene­ral­ment amb guer­res. Hom vol­dria pen­sar que, aquí i ara, la dis­crepància es resol amb nego­ci­ació. Per això vaig que­dar parat amb els des­men­ti­ments indig­nats d'uns i altres sobre la tro­bada, com si par­lar amb “l'altre” et con­ta­mini o alguna cosa sem­blant­ment ridícula. Jo em pen­sava que era una gran notícia poder dir que de moment no hi havia pro­gres­sos, però que s'estava inten­tant. Em sem­bla que els con­tri­bu­ents –votin qui votin i pen­sin com pen­sin– espe­ren i desit­gen que els polítics tro­bin mane­res de resol­dre el con­flicte a còpia de par­lar-ne. I donava per fet que cal espe­rar de la res­pon­sa­bi­li­tat dels gover­nants que es con­ju­rin a no dei­xar de par­lar per tro­bar sor­ti­des nego­ci­a­des. Les bones solu­ci­ons sem­pre han pas­sat per la nego­ci­ació i la diplomàcia perquè s'assu­meix que les dues parts estan més negui­to­ses per arri­bar a acords que no pas per anun­ciar des­a­cords. La pri­mera feina és acor­dar una meto­do­lo­gia de tre­ball i anar cons­truint a còpia de tro­ba­des –sí: dis­cre­tes o secre­tes– la pos­si­bi­li­tat de solem­nit­zar l'acord en el moment oportú. Els dos pre­si­dents s'han de tro­bar “ofi­ci­al­ment” quan tots dos esti­guin d'acord en el que diran quan acabi la reunió. Això, en política, no és cinisme. És, sim­ple­ment, nego­ci­ació. En política la inten­ci­o­na­li­tat s'acaba trans­for­mant en fun­ci­o­na­li­tat. Per això de la política se'n sol dir l'art del pos­si­ble. No s'ha de nego­ciar mai per por, però no s'ha de tenir mai por de nego­ciar, deia Ken­nedy. Vist el vode­vil de la set­mana, jo em con­for­ma­ria amb allò de Beckett: “Sem­pre fra­casso. No importa. Prova-ho altra vegada. Fra­cassa de nou. Fra­cassa millor.”