Èpica i política

No puc fer cap altra apro­xi­mació a la nos­tra rea­li­tat política si no és en el marc del mot poètic. Perquè hi ha una poètica evi­dent en la idea d'eman­ci­par-se com a poble, una idea de justícia que troba en la paraula la seva expressió pre­cisa. Alli­be­rar-se de l'opres­sor demana armar-se de coratge, la uni­la­te­ra­li­tat truca a la porta i el temps s'agreuja: és el nos­tre Rubicó par­ti­cu­lar un gest històric si –com sem­pre he inqui­rit en els meus papers i arti­cles– hi ha la volun­tat real de con­so­li­dar una secessió orde­nada. Un gest –o bé una gesta– que obliga a l'èpica en el camp de la política.

No ho con­tem­plo altra­ment. Car no hi ha obra sense pen­sa­ment i és aquest l'espai on l'acció política troba la seva raó de ser. Mobi­lit­zar les mas­ses o no mobi­lit­zar-les, això està més enllà del prag­ma­tisme, és una qüestió d'estra­ta­gema que ha de con­tra­po­sar la raó a la força. Ells tenen la força, nosal­tres la raó. Però aquesta és una raó que s'ha de medi­tar en la paraula i expres­sar-se orde­na­da­ment i pública. Cal humi­li­tat, però també mirada altiva: la mirada comuna de l'heroi que mira l'horitzó amb reverència i que sap que no hi ha vida sense risc.

Dis­crepo quan lle­geixo –dar­re­ra­ment– que el relat sobi­ra­nista gira entorn de l'èpica. Ben al con­trari: no n'hi ha prou amb un judici per des­men­tir la prudència exces­siva en la paraula per part dels fins ara nos­tres repre­sen­tants polítics. De fet, con­si­dero que cal més soli­desa en el dis­curs. I això m'obliga a recor­dar que la lli­ber­tat és un con­cepte ben estrany: la paraula –l'epos d'ori­gen grec– està en el cen­tre de qual­se­vol revolta. Epo­peia i èpica cobrei­xen un mateix regis­tre eti­mològic. Per això no me'n puc estar de dir que qual­se­vol acció eman­ci­pa­dora ha de menes­ter una ora­li­tat ela­bo­rada.

Perquè, al cap­da­vall, si bé la política és l'expressió pública de l'obra, el dêmos trobà en el par­la­men­ta­risme la seva con­creció. Comp­tat i deba­tut, un par­la­ment no deixa de ser una metàfora de l'àgora. La plaça o el mer­cat on s'inter­can­vien existències i pro­duc­tes. Però, així mateix, con­cep­tes i idees vehi­cu­la­des en el verb. El pacte i el diàleg estan en el cen­tre dels pobles civi­lit­zats. Però quan es nega l'essència de la democràcia –que just és la reso­lució pac­tada d'un con­flicte– ales­ho­res cal ele­var la veu a una dimensió poètica que enal­teixi l'ànim a un estat de rea­lit­zació utòpica.

Fer pos­si­ble l'impos­si­ble: no pots mobi­lit­zar un poble i després aban­do­nar-lo a la seva sort; en Fer­ra­ter Móra ho expres­sava en ter­mes de mesura: “El límit que el català troba arreu, la fron­tera con­tra la qual topa a cada ins­tant, el llin­dar mit­jançant el qual la seva con­ducta podrà pos­seir allò que l'inflarà de sen­tit.” Hi ha una dialèctica impos­si­ble, una tensió ine­vi­ta­ble entre límit i llin­dar. Èpica i cruïlla històrica: cre­uar el llin­dar és dei­xar enrere el tòpic d'un poble der­ro­tat.