Tribuna
Esbotzar el mur
La centralitat de la societat catalana s'ha mobilitzat en relació amb l'acollida de refugiats i continua mobilitzada, ni que sigui en opinió, a favor del dret d'autodeterminació. Són reivindicacions per a una societat lliure i oberta, que es troba enfront d'un Estat que concep Espanya com un espai tancat (“Santiago y cierra España”, que deien els croats). Un espai on no deixen entrar i ens n'impedeixen sortir.
Davant dels dissidents l'Estat només té una estratègia: la confrontació jurídica partidista i la guerra bruta des de les clavegueres. Perquè l'intent de dividir el bloc sobiranista o disminuir-lo a partir de suposades ofertes es demostra un dia darrera l'altre un immens engany. Pretendre que la desactivació del referèndum passa per oferir complir allò que no han complert ni tan sols del marc autonòmic, és molt agosarat. Oimés quan cada dia persisteix l'acció discriminatòria de l'Estat respecte dels ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes. Deixant de banda, doncs, les operacions pastanaga i diàleg –o dinars secrets filtrats–, que són fum, tornem a les úniques estratègies consistents: les del bastó i l'amenaça.
Quan escric aquestes línies s'acaba de produir un altre fet que faria caure la cara de vergonya a qualsevol professional del ram del dret. Imputen de nou la presidenta del Parlament i tres membres de la seva mesa i deixen fora de la imputació el membre que va votar amb ells, el diputat Nuet, perquè aquest no tenia mala intenció. A Espanya s'ha passat, així, de perseguir el delicte d'opinió (dret universal reconegut) a perseguir el delicte d'intenció. La fiscalia actua, doncs, com una SS judicial totalitària, en versió espanyola com una Inquisició, que pretén controlar les ments dels ciutadans i decidir sobre quins pensaments passen censura. I això passa el mateix dia que el cunyat del rei surt sense presó ni fiança i amb l'obligació de presentar-se periòdicament a Suïssa, on viu. I a un raper mallorquí li cauen tres anys per desacatament a la monarquia. El mateix dia en què la remodelació de la fiscalia comportarà la marginació dels pocs fiscals que s'han atrevit a perseguir algun membre de la casta, com el president de Múrcia. Crec que és necessari que els advocats de Catalunya constitueixin grups d'acció per presentar recursos a totes les instàncies, arribant als tribunals europeus, contra aquests casos de vulneració evident de drets.
En l'eix de la guerra bruta, l'enfrontament entre màfies policials fa que la que dirigia Fernández Díaz amb la complicitat de Sánchez Camacho, està demostrant que, com diu l'adagi, qui oli remena les mans se n'unta. Policies que inventaven comptes a Suïssa en mans de dirigents sobiranistes, resulta que són ells que els hi tenen per recollir els fons de rèptils amb què se'ls paga. Aquesta màfia quan es veu atacada per l'altre bàndol policial més oficialista, amenaça de treure draps de l'ex-rei Juan Carlos: Bárbara Rey i Corinna i els seus comptes blindats pel CNI.
De fonts ben informades es comenta que si el cas Pujol no arriba a Panamà, on podria tenir dimensions superiors a Andorra, és perquè allà sortirien el rei, Felipe González i Aznar. Però l'Estat, en mans de la casta, ha ideat una persecució dels que eren els seus delegats a Catalunya, culpabilitzant-los de la deriva independentista. Una visió molt espanyolista del país que es pensen jerarquitzat i dirigit per una elit com si fos Espanya. Catalunya, per sort, no ho ha estat, o si més no, ara no és així. I cada vegada que piquen als corruptes o suposats corruptes de l'elit burgesa catalana estan tallant amarres. D'altra banda, el ventilador desbocat és impossible que no acabi escampant les tones de merda que s'acumulen sota la llotja del Bernabéu que va consagrar Bárcenas en la seva declaració judicial. En qualsevol cas, també aquí s'hauria de ser proactiu i els damnificats per falses denúncies i investigacions fraudulentes haurien d'unir esforços amb el suport popular que calgui per a iniciar processos judicials i tenir les pròpies línies d'investigació privades, si les públiques fallen.
Finalment, un tema en el qual vull insistir. La clau de volta política i ideològica d'aquest règim semidictatorial i corrupte és el franquisme. Un franquisme que mai s'ha condemnat amb totes les conseqüències i del qual no s'han reparat mai les víctimes ni les seves famílies. Això és una guerra. I al foc d'artilleria, s'ha de respondre amb artilleria. Sense aquesta no serà suficient l'ingent esforç de la infanteria recollint signatures pel Pacte pel Referèndum; o del cos d'enginyeria, construint les estructures d'estat. Tot i que desenes de milers com jo ja hem signat i continuarem a la trinxera, fins que un moviment propici ens permeti esbotzar el mur.