Mastufejar

Paraula que no surt als diccionaris Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans. Sí que apareix a l'Alcover-Moll: al cèlebre diccionari dialectològic el verb ve definit com a “Rosegar incompletament; mastegar amb les dents”, i en fa usuaris la gent del Ripollès i d'Osona. A l'Empordà, sobretot a les “garrotxes d'Empordà” (Crespià, Vilert...), s'ha usat el sentit de potinejar el contingut del plat i menjar-ne poc: tallar la carn per ocupar les mans; triar les mongetes de les patates per matar l'aranya; barrigar els pèsols del xai afogat; en una salsa espessa, rastrejar el fons del plat buscant el que no hi ha..., tot plegat per acabar no menjant gairebé res. Per falta de gana, perquè n'hi ha que mengen més amb els ulls que amb la boca, etc. Hi ha especialistes en mastufejar el contingut dels plats que encara van més enllà: passen bona estona, posem, explorant l'interior dels musclos, turmentant els talls de costelló, practicant l'autòpsia als escamarlans...; inopinadament, tot i seguir tenint el plat ple d'arròs, agafen el cullerot, el carreguen de paella i dipositen la llossada al mig del barrigat: acaben fent malbé més menjar que no pas n'han devorat els que tenen bona gana. I d'això: he dit dues vegades barrigar, que sento usar poc; per si cal, tornem als tres imprescindibles diccionaris esmentats més amunt: “Furgar, excavar la terra a cops de morro, com fan els porcs.” També pot fer-se amb els coberts.

Pensava en l'acte de mastufejar tot veient/sentint la propagandista institucional Melero; el que proclama, com els deu manaments, es resol en dos verbs: no llenceu els aliments i aprofiteu-los. Si conservem activa la capacitat d'escandalitzar-nos, indigna saber els quilos de menjar que de mitjana llencem per càpita: pràcticament la meitat del que figura que consumim. Dit això, evocarem el sentit d'aquella dita enriolada: si jo em foto dos filets i tu cap, estadísticament consta que cada u de nosaltres se'n cruspeix un. Perquè, a veure: un servidor –i perdonin–, els íntims del meu primer cercle, els familiars del segon i la majoria d'amics que tinc no llencem pràcticament res, per no dir res. Llavors deu ser que algú fa malbé el doble d'aliments del que ens adjudica la nostra Rottenmeier nacional. Ser de poble i de civilització cristiana –i tenir gana– m'ha fet especialment sensible a les coses que es malbaraten, particularment el menjar. I sí: dinant els excel·lents menús que se serveixen al bisbat, veig que tornen cap a dins molts plats mastufejats o plates mig plenes.