Fer mil papers

La faràndula està sobre­va­lo­rada; no sola­ment la Meryl Streep, els actors en

gene­ral. Les seves opi­ni­ons sobre política i sobre tots els pro­ble­mes del món són recla­ma­des i divul­ga­des amb honors de por­tada, encara que no vagin més enllà de repe­tir els llocs comuns del pen­sa­ment únic. És curiós que es doni tanta importància al que cre­uen, o al que diuen que cre­uen, uns pro­fes­si­o­nals que fan del fin­gi­ment un art. El com­plex poli­ti­co­mediàtic els ha assig­nat un paper des­ta­cat en la con­fi­gu­ració de l'opinió pública, a la manera dels pre­di­ca­dors medi­e­vals. Això delata una certa des­con­fiança en la democràcia i en la capa­ci­tat dels ciu­ta­dans d'enten­dre les coses que pas­sen. ¿De veri­tat pen­sen que, a l'hora de votar o pren­dre deci­si­ons, ens influ­eix més el que digui una per­sona rica i famosa que no pas la nos­tra experiència de cada dia? ¿Que si Madame de Pom­pa­dour opina que tot va bé a la cort de França, ens que­da­rem tran­quils? Val més con­fiar en la gent que tenim a prop, o en el pri­mer que passa, que no pas en come­di­ants, can­tants o ani­ma­dors de fes­tes. Aquests, mai no diuen el preu dels ide­als que ens ins­ten a com­par­tir, mai no tenen en compte les con­seqüències del que pre­di­quen i, quan les coses empit­jo­rin, ja no hi seran, o ja hau­ran can­viat d'opinió. No són com els polítics, que encara podem des­ti­tuir-los i, si cal, podem por­tar-los al jut­jat; ningú no diu que sigui fàcil, però men­tre hi hagi ins­ti­tu­ci­ons democràtiques, és pos­si­ble. Les hipèrbo­les dels artis­tes, en canvi, no són per­se­gui­bles en justícia.