Amb els daus trucats

Ja han fet les pri­me­res vícti­mes. Dir màrtirs seria pot­ser massa. Però les vícti­mes ja hi són: un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, una vice­pre­si­denta, una con­se­llera. No s'hi posen pas per poc. I tenen en cape­lla un con­se­ller, una pre­si­denta del Par­la­ment... Car­tes gros­ses sobre la taula. Expli­quen que “no les tem­blará el pulso”. Ens ho expli­quen a nosal­tres, pobres ciu­ta­dans del car­rer, però també als polítics del procés per mirar de tòrcer les seves volun­tats amb la por del gar­rot. I, sobre­tot, ho expli­quen als seus votants de la Pell de Brau. Qui podria manar més bé que els que ho estan fent? Qui seria capaç de jugar tan fort? Qui posa­ria “las peras a cuarto” als inde­pen­den­tis­tes eixe­le­brats més bé que ells, els ideòlegs del sos­te­ne­lla y no enmen­da­lla?

Volen xoc de trens? Tin­dran xoc de trens, amb totes les con­seqüències. Ningú té més nas­sos que els gover­nants del Par­tit Popu­lar. Si és que es tracta de tenir nas­sos, que sem­bla que sí. Ens queixàvem de falta d'ini­ci­a­ti­ves de l'Estat. Se'n quei­xa­ven els cata­lans del procés i se'n quei­xa­ven els espa­nyols con­tra­ris al procés. Ja no ho podran fer: la força de l'Estat actua con­tra la dis­sidència que amenaça les essències pàtries amb tota la seva con­tundència. No és el que esperàveu? Cal tan­car els díscols a la presó? Paciència, tot arri­barà. Cal sus­pen­dre les com­petències més empi­pa­do­res de l'auto­no­mia? No patiu. És qüestió de temps. Tot està pre­vist i pro­gra­mat. Pas a pas, de la llei a la llei, del tri­bu­nal al tri­bu­nal, de la sentència a la sentència. Fins al fracàs defi­ni­tiu. Perquè, desen­ga­nyem-nos, anem al des­as­tre, uns i altres. N'estic ben segur. No ser capaços de nego­ciar, de bus­car sor­ti­des, de pac­tar, de rega­te­jar, de fer pro­pos­tes, és el fracàs polític abso­lut. Ja sé que des de la Gene­ra­li­tat s'ha man­tin­gut sem­pre oberta una porta al diàleg. Si més no s'ha ofert la pos­si­bi­li­tat de nego­ciar. Però era un ofe­ri­ment sin­cer? Accep­tem que sí. Al davant, en tot moment, l'Estat ha mos­trat la seva cara més esquerpa. Perquè, és clar, aquell que ja ho té tot no neces­sita nego­ciar res. No vol nego­ciar res perquè només hi podria per­dre. De manera que el fracàs està ple­na­ment garan­tit. Tal com s'han esta­blert les bases del joc, el resul­tat està can­tat.

Perquè ho tin­gueu clar: els polítics de la uni­tat into­ca­ble se sen­ten com els socis del Paris Saint Ger­main quan Cavani va mar­car el seu gol al Camp Nou. Eli­mi­natòria pas­sada. Qüestió de minuts. El que no pot ser, no pot ser. Ni Mes­sis, ni Ney­mars, ni pro­me­ten­ces a la More­neta. Amb molta sort, molta, els bar­ce­lo­nis­tes podien aspi­rar a un resul­tat hono­ra­ble, a morir amb orgull. Tot­hom hau­ria sig­nat el 5 a 1. Quan s'ha gua­nyat, s'ha gua­nyat. Quan s'ha per­dut, s'ha per­dut. No cal fer volar coloms.

Ente­sos? I doncs, què us pensàveu? Alea jacta est. Els daus estan tru­cats des del prin­cipi. O s'ho pen­sen.