Sobirania

Repe­teix com un lloro Mari­ano Rajoy que no hi pot haver referèndum a Cata­lu­nya perquè la sobi­ra­nia és una, indi­vi­si­ble i espa­nyola; així ho diu la Cons­ti­tució de 1978, les set que l'han pre­ce­dit des de 1812 i, per des­comp­tat, les Leyes Fun­da­men­ta­les del fran­quisme. Tots i totes here­ves i obe­di­ents segui­do­res dels Decrets de Nova Planta, que és el pri­mer lloc on la sobi­ra­nia va ser una, indi­vi­si­ble, espa­nyola per obra i gràcia de Felip V, rei abso­lut, que podia per­me­tre's el luxe d'apel·lar al “dret diví”, i en el cas català al dret de con­questa, per auto­pro­cla­mar-se “font de tota sobi­ra­nia”. Aquest és, els agradi o no, l'ori­gen d'aquesta sobi­ra­nia indi­vi­si­ble que cap espa­nyol de bé gosa­ria qüesti­o­nar. Fraga era més honest que Rajoy quan afir­mava: “Cata­lu­nya es tierra con­quis­tada”. Tam­poc no men­tien els mapes polítics d'Espa­nya de 1852, que dife­ren­ci­a­ven la “España incor­po­rada o asi­mi­lada” (Cata­lu­nya, València, Bale­ars i Aragó) de la “España uni­forme i cons­ti­tu­ci­o­nal”. I què dir d'Espar­tero quan reco­nei­xia que “por el bien de España es con­ve­ni­ente bom­bar­dear Bar­ce­lona al menos una vez cada 50 años”. Ell ho va fer dos cops (1842-43) i Franco també (1938). I abans que ells, Felip V durant un any sen­cer (1713-14). Abans d'allò, Cata­lu­nya tenia Cons­ti­tució pròpia i era sobi­rana en quasi tot: par­la­ment, dret, justícia, legis­lació, govern, eco­no­mia, moneda, fis­ca­li­tat, duana, comerç, llen­gua i fins i tot diplomàcia. De tant en tant, algú des d'Espa­nya recorda amb entu­si­asme immo­bi­lista que cata­lans i espa­nyols ja fa més de 500 anys que estem junts, però sem­pre s'estal­vien la part de la història que no els interessa i que no ense­nyen a les seves esco­les. Junts tan sols per la unió dinàstica dels res­pec­tius reis, però ni units, ni indi­vi­si­bles, ni uni­for­mes, ni sot­me­sos, ni depen­dents. Això va arri­bar més tard i per la força. Des de lla­vors ningú no ha pre­gun­tat aquí i, per des­comp­tat, ningú no ha cor­re­git allà. Tots són molt demòcra­tes i res­pec­tu­o­sos dels drets, però la democràcia se'ls fa massa gran i incom­pren­si­ble quan es parla de Cata­lu­nya. Lla­vors es limi­ten a fer seus el dret diví, el dret de con­questa i el de tirar bom­bes, si convé.