Promeses, promeses...

Gran notícia! Mariano Rajoy es tornarà a deixar caure demà per Catalunya i prometrà –un altre cop– solucionar els problemes que ens preocupen, als catalans. Els problemes autèntics, no aquests que s'han inventat una colla de sinistres entabanadors emparant-se en les escoles i TV3. No com la televisió única i las escuelas nacionales de l'època de Franco que, pel que es veu, no només no adoctrinaven, sinó que preparaven bons constitucionalistes.

Per on anava? Ah, sí. Les promeses de Rajoy. Seriosament, tot el gènere avariat que ens vendrà el gran líder espanyol, els vindrà de nou? Quantes vegades han promès des de Madrid coses que després no s'han fet amb les més variades excuses? Que si la crisi. Que si això ho van prometre els altres; és a dir, els que ara són a l'oposició. Que si ara hi ha altres prioritats. Que si la igualtat de tots els espanyols. Els sona la cançó del ciri trencat?

El govern espanyol és l'únic que pot prometre unes obres any rere any i que cada vegada sembli que és la primera que les promet. Encara més: és l'únic govern capaç de presentar en els seus discursos com a feina feta alguna que ni tan sols està treta a concurs. I així, quan es comptabilitzen les obres pressupostades com si ja estiguessin a punt de tallar la cinta, sempre resulta que Catalunya és el territori més afavorit, protegit i mimat de l'Estat.

La qual cosa porta la gent que es creu aquest discurs a pensar que, en efecte, els catalans ens queixem per vici. Que ens creiem millors que ningú i que som insaciables. Quan l'única cosa certa és que si el govern espanyol complís tot el que promet –i no només amb les obres, sinó també amb les sentències del Tribunal Constitucional contra l'Estat que Rajoy i els seus ignoren, també amb els més variats pretextos– les coses a Catalunya serien molt diferents. I tant que ho serien. Així que si el PP i els seus volen trobar els culpables de la desafecció, que els busquin menys a les escoles i als mitjans de comunicació i més a casa seva.