Cadena de favors

Esperonat per l'orgull ferit per la seva expulsió de l'executiu de Rajoy, l'exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo ha decidit engegar el ventilador. Ho fa, però, de manera calculada i premeditada. Gat vell com és, Margallo sap quina és la quantitat exacta de merda que cal escampar per fer mal a qui l'ha foragitat, però sense afectar massa la causa sagrada de la unitat immanent de la pàtria espanyola.

Les seves ultimes revelacions, fetes en la cadena de televisió de l'Església espanyola, confessen les pressions exercides i els “favors” demanats a diversos estats i organismes internacionals per aconseguir declaracions contràries als interessos catalans.

Margallo no descobreix pas la sopa d'all. Les relacions internacionals són un continu de raspallades, pressions, favors demanats i favors tornats. El que sí que fa amb les seves explicacions és admetre la feble posició d'Espanya en l'escenari europeu i mundial. L'exministre explica que va haver de fer quatre viatges a les repúbliques bàltiques i que va tornar amb un “deute enorme” de favors. La capacitat d'influència espanyola és tan insignificant que el ministre d'Afers Estrangers ha de fer fins a quatre visites a estats de la perifèria europea i prometre recompenses, per obtenir el que els estats realment influents aconsegueixen amb una trucada telefònica o amb una trobada informal en els passadissos de Brussel·les. Quina diferència tan abismal amb les relacions internacionals ben travades durant una dècada de treball constant i seriós per Raül Romeva a Europa! Sense oferir res a canvi (encara no som un Estat, no tenim res per bescanviar), el conseller d'Exteriors troba portes obertes a cancelleries, parlaments i despatxos ministerials d'arreu d'Europa. Espanya ha de demanar favors i oferir contrapartides que han ocasionat un passiu descomunal: “Ningú no sap l'esforç que ha costat i el favors que devem”. Nullam expertus per confessionem.