Auschwitz com a advertència eterna

Auschwitz-Birkenau no és només un indret físic. És, sobretot, un símbol colpidor de fins on pot arribar la crueltat humana quan la deshumanització es converteix en un mecanisme de poder. Avui, vuit dècades després de la seva alliberació per l’Exèrcit Roig, l’espai continua interpel·lant-nos. No és només una lliçó sobre el passat, sinó també un avís per al futur, un crit desesperat contra l’oblit i la indiferència.

Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis van convertir la mort en una indústria eficient. En la seva obsessió malaltissa per l’“erradicació del problema jueu”, van construir un sistema taylorià d’extermini massiu que va superar qualsevol precedent històric en horror i escala. Auschwitz-Birkenau n’és el paradigma més esfereïdor: una maquinària que podia assassinar fins a 10.000 persones al dia, amb cicles d’arribada, selecció, mort i cremació que es completaven en menys de tres hores. Aquest aniversari no és només una commemoració; és una responsabilitat. En un context en què els discursos de negacionisme i banalització de l’Holocaust s’escampen com una taca obscena, recordar Auschwitz esdevé un acte de resistència i compromís. Tal com escrivia Montserrat Roig a la seva obra monumental Els catalans als camps nazis, intentar comprendre l’horror és una quimera. Però cal fer l’esforç, perquè només així es poden evitar la relativització i el silenci còmplice que ens acosten de nou al precipici. L’Holocaust no va ser un accident. Va ser el producte d’un sistema polític i ideològic que, a poc a poc, pas a pas, va institucionalitzar la violència i va desposseir milions de persones de la seva dignitat, identitat i, finalment, de la seva vida. La famosa inscripció Arbeit macht frei a l’entrada d’Auschwitz és un exemple del cinisme amb què es manipulaven els deportats fins als últims instants. La promesa d’una llibertat il·lusòria contrastava amb la realitat brutal dels treballs forçats, la fam, les tortures i, per a la majoria, la mort.

Els camps nazis no només eren llocs d’assassinat. Eren també espais de deshumanització. Les pertinences requisades –ulleres, sabates, cabells– que avui s’exhibeixen al Museu d’Auschwitz són testimonis materials de la magnitud del crim, però també del procés metòdic d’esborrar qualsevol rastre d’individualitat. Aquesta estratègia no només buscava destruir les víctimes, sinó també desmoralitzar els supervivents i desactivar qualsevol resistència.

Entre les víctimes dels camps d’extermini, hi ha més de 7.000 republicans catalans i espanyols, la majoria deportats després de la Guerra Civil. Van ser lliurats a la maquinària nazi amb la connivència de l’Estat espanyol. Les seves històries, durant dècades silenciades, són una part fonamental de la memòria històrica del nostre país. Noms com el de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, l’il·lustrador Josep Arnal o el fotògraf Francesc Boix són només alguns exemples d’aquest dolor col·lectiu. Montserrat Roig, a qui devem gratitud eterna, va obrir un camí per donar visibilitat a aquests episodis foscos, que encara avui perdura, a empentes i rodolons. És una tasca, però, que no pot quedar-se aquí. El repte de preservar i transmetre la memòria de les víctimes als joves és més urgent que mai. Perquè el silenci sobre les seves històries no només és una injustícia, sinó també un perill. Oblidar els camps de la mort significa obrir la porta a repetir els mateixos errors.

Avui, Auschwitz-Birkenau és un espai de memòria, però també un lloc on el silenci pesa com una llosa. Un silenci que parla dels milions de vides truncades, però també del deure que tenim de sentir aquest crit mut. Aquest vuitantè aniversari és una oportunitat per reflexionar sobre el deure col·lectiu de mantenir viu aquest llegat. No es tracta només d’honorar les víctimes, sinó també de lluitar per un futur on el respecte a la dignitat humana sigui innegociable. Que Auschwitz sigui un advertiment etern perquè la memòria ens protegeixi de la barbàrie.