Tribuna
Quan la rosa i el llibre ja no parlen català
Cada 23 d’abril, Catalunya es transforma en un mosaic de llibres, roses i cultura. La Diada de Sant Jordi no és només una festa: és una expressió viva de la identitat catalana, una jornada que combina amor, literatura i tradició. Tanmateix, en els darrers anys, aquesta celebració ha estat objecte d’una preocupant desnaturalització, especialment en les seva projecció internacional.
S’organitzen celebracions de Sant Jordi arreu del món. Per posar només un exemple, l’any passat, a Seül, Corea, es va viure una Diada plenament catalana: presentacions de llibres d’autors catalans traduïts al coreà, gastronomia, música i converses en clau catalana. Un autèntic aparador de la nostra cultura, promogut des de la base i amb la complicitat d’activistes culturals. Enguany, però, la celebració ha estat assumida per l’ambaixada espanyola, que ha reprogramat la jornada amb sevillanes, paella i flamenc. El missatge és clar: el que abans era una festa catalana internacional, ara s’ha transformat en un aparador de folklore espanyol.
Aquest canvi no és un cas aïllat. Des que la Unesco va declarar el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor —gràcies a una proposta sorgida de la tradició catalana de regalar llibres per Sant Jordi— s’ha anat diluint el caràcter originàriament català de la Diada en favor d’una celebració “espanyola” genèrica. És una apropiació simbòlica, lenta però constant, amb conseqüències profundes. Malgrat aquest context, les comunitats catalanes de l’exterior encara mantenen viva la flama de Sant Jordi amb una persistència admirable. Posem-hi un altre exemple: a Nova York se celebra Sant Jordi des del 2014: lectures, xerrades i altres activitats culturals al voltant de la traducció com a eix central, impulsades per la voluntat incansable de la Mary Ann Newman i molts catalans de la ciutat nord-americana. Enguany, però, organitzada pel Catalan Institute of America, es viurà una Diada de Sant Jordi al carrer, al West Village, amb parades de llibres i de roses, amb música i menjar, com les que trobem a tants pobles i ciutats de Catalunya.
Són desenes d’activitats, esteses per Europa, Amèrica i Oceania, organitzades en la majoria de casos per voluntaris i sense els recursos d’un aparell diplomàtic. Aquesta xarxa de casals, lectorats i centres catalans actuen com una autèntiques ambaixades culturals, però ho fan des de la precarietat. Mentre les ambaixades espanyoles poden mobilitzar pressupostos, personal i infraestructures per imposar una narrativa nacional uniformadora, les entitats catalanes sovint han de lluitar contra el silenci institucional i la manca de suport econòmic.
A Catalunya, la Generalitat ha reforçat la celebració amb iniciatives com la missa de Sant Jordi a Montserrat, la benedicció de roses o diàlegs literaris d’alt nivell. A Barcelona, gairebé 400 parades ompliran el gran corredor entre Gràcia i el mar. Però fora del país, la batalla pel significat i la identitat de Sant Jordi es juga en altres escenaris, i cal estar-hi preparats. És imprescindible que les institucions catalanes s’impliquin de manera activa en la internacionalització genuïna de la Diada. Cal dedicar-hi recursos, implicar-hi la xarxa de delegacions a l’exterior i establir programes de suport específics de Sant Jordi per a les comunitats catalanes de l’exterior. També cal fer pedagogia: explicar al món que Sant Jordi no és una festa folklòrica d’Espanya, sinó una de les expressions més autèntiques de la cultura catalana. Caldria, a més, crear una estratègia de país que situï la Diada com a element central de projecció internacional de la cultura catalana, amb presència als centres de decisió i cultura globals. Només així, amb compromís, coordinació i orgull, podrem defensar que la rosa, el llibre i la llengua catalana segueixin florint arreu del món.
Sant Jordi és una oportunitat única per explicar qui som. Però si no ens mobilitzem, correm el risc de veure desaparèixer la nostra rosa entre mantellines i castanyoles. La cultura, com la llengua, no desapareix per decret: desapareix quan deixem que ens l’expliquin des de fora. És l’hora d’aixecar la veu. I de fer-ho en català.
