Carme Chacón

En la vida política de Carme Chacón hi ha dos moments que haurien pogut canviar la història d'Espanya. Seva serà per sempre la imatge icònica d'una dona, jove, catalana, socialista, i embarassada, passant revista com a ministra de Defensa a les tropes espanyoles a l'Afganistan. Però més enllà d'aquesta imatge del 2008, com a integrant del primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el 2004, va estar a primera línia d'un govern que va significar l'últim intent que ha fet l'Espanya política de reconèixer-se a si mateixa com a plurinacional. Sembla molt lluny, però el ZP del 2004 va ser l'esperança blanca d'un reconeixement i un encaix de Catalunya a Espanya que no s'ha assolit en 300 anys. Però el PSOE, especialment els seus barons, va acabar claudicant al marc mental d'un PP que va iniciar l'oposició més furibunda que ha patit mai un govern espanyol, ferit pels atemptats de l'11-M, amb el trident Aznar, COPE, Pedro J. Ramírez com a irresponsables causants de l'actual situació política. La crisi va fer la resta. El segon moment, ja en ple auge de l'independentisme a Catalunya, és quan, el 2012, Chacón va perdre per 21 vots la possibilitat de ser la primera dona, jove, catalana i socialista a liderar el PSOE i aspirar a la presidència del govern espanyol. Chacón no era independentista i li hem criticat moltes coses, però fixeu-vos que en tots dos casos és la vella guàrdia socialista qui evita els salts endavant que haurien significat aquests dos moments. Tampoc el PSOE, com s'ha vist amb Pedro Sánchez, vol canviar res, convertit en un partit conservador. Política al marge, la mort de Chacón ens recorda un cop més la fragilitat de la vida, aquella que Chacón –i el seu fill– va veure amenaçada per ETA. Són vivències com aquesta, el factor humà, el que sovint expliquen, millor que qualsevol llibre, teoria i ideologia, la manera com pensa i les conviccions que defensa un polític. I les hauríem de tenir, sovint, molt més presents.