Sense relats compartits

En un dels assa­jos més relle­vants dels dar­rers anys, Homo Deus, el pro­fes­sor Yuval Noah Harari asse­nyala que la prin­ci­pal pro­pi­e­tat desen­vo­lu­pada per l'espècie humana en els dar­rers mil·len­nis ha con­sis­tit en la capa­ci­tat d'expli­car històries per afa­vo­rir la col·labo­ració a gran escala entre gent que no es coneix de res. Un relat pot ser el dels déus dels tem­ples al vol­tant dels quals es van cons­truir les ciu­tats sumèries, l'altre es pot refe­rir al de les mul­ti­na­ci­o­nals com Apple i Goo­gle i, un altre, un dels més eficaços, el de les rea­li­tats naci­o­nals que han por­tat a la con­so­li­dació dels estats moderns. Sota aquesta pers­pec­tiva es pot inter­pre­tar un con­flicte naci­o­nal, com el que s'ha agreu­jat en els dar­rers anys entre Cata­lu­nya i l'Estat espa­nyol, com una com­petència entre relats o pot­ser, per ser més pre­ci­sos, com una bifur­cació entre històries que en algun moment van tenir punts en comú que jus­ti­fi­ca­ven el man­te­ni­ment de la uni­tat política.

No sabem si la secessió cata­lana arri­barà a ser con­su­mada, però sí que hi ha molts indi­cis que el pro­jecte espa­nyol a Cata­lu­nya es troba al caire del nau­fragi i la clau que per­met plan­te­jar aquesta afir­mació és que el relat com­par­tit que podia haver unit les diver­ses sen­si­bi­li­tats naci­o­nals s'està eva­po­rant acce­le­ra­da­ment. La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal de juny de 2010 sobre la reforma de l'esta­tut català va ful­mi­nar el relat dibui­xat pel règim de la Cons­ti­tució de 1978, cer­ta­ment tri­om­fant durant els anys vui­tanta i, sobre­tot, durant els anys noranta, segons el qual la unió amb Espa­nya era fruit del con­sen­ti­ment de la població cata­lana que havia renun­ciat a la sobi­ra­nia a canvi de pro­ta­go­nit­zar la moder­nit­zació i la demo­cra­tit­zació d'Espa­nya. D'ençà del 2010, però, el relat que va començar a fer camí amb pas ferm i que arriba a l'hege­mo­nia en els nos­tres dies, és que Cata­lu­nya no forma part d'Espa­nya per lliure volun­tat sinó per la força i que l'ano­me­nada tran­sició espa­nyola a la democràcia no fou res més que un miratge per enco­brir la relació de domi­nació esta­blerta per la monar­quia hispànica i les seves elits d'ençà de 1714. L'any 1978, doncs, no hi va haver cap pacte sinó man­te­ni­ment de la sub­missió en la con­tinuïtat dels poders fàctics del fran­quisme incrus­tats en les ins­ti­tu­ci­ons de l'estat i d'un pro­jecte que, lluny d'expres­sar alguna sen­si­bi­li­tat cap al plu­ra­lisme naci­o­nal, més aviat ten­dia a insis­tir en l'assi­mi­lació. No obs­tant això, atesa la feblesa espa­nyola i el descrèdit inter­na­ci­o­nal que va supo­sar l'ago­nia del fran­quisme el cata­la­nisme almenys va gau­dir d'un àmbit de foment d'un ima­gi­nari naci­o­nal­ment cen­trat a través de la Gene­ra­li­tat, de l'ense­nya­ment, del sis­tema de comu­ni­cació propi i de la lli­ber­tat de cre­ació cul­tu­ral en català. Un espai amb poc marge però que va per­me­tre l'ascens d'una gene­ració de cata­lans, la que ara està lide­rant el procés cap a la inde­pendència i que inte­gra els sec­tors més dinàmics de la soci­e­tat, que té pocs relats com­par­tits, per no dir-ne cap, amb la resta d'Espa­nya. La qüestió és que aquesta gene­ració ha arri­bat a la madu­resa topant amb un relat sobre Espa­nya limi­tat al menys­preu per la cul­tura, la llen­gua i la iden­ti­tat cata­la­nes, a l'espo­li­ació econòmica i, en les dar­re­res fases, a la repressió política. No cal dir que aquesta rea­li­tat també s'estén a les gene­ra­ci­ons més joves, les que estan cons­truint el relat del futur.

Davant el pro­jecte posi­tiu d'eman­ci­pació naci­o­nal amb el ple reco­nei­xe­ment cul­tu­ral, amb la plena capa­ci­tat de decisió política i amb la plena dis­po­sició dels recur­sos gene­rats al país, el relat espa­nyol va camí de reduir-se a les sentències judi­ci­als, a l'ofec econòmic i a la inha­bi­li­tació de polítics elec­tes. Però si les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les pre­nen defi­ni­ti­va­ment aquest camí del càstig fins al punt de con­duir sec­tors repre­sen­ta­tius de la soci­e­tat cata­lana al sacri­fici cal que tin­guin en compte que, com diu Harari, més fort i tri­om­fant serà el relat d'aquells que se sacri­fi­quen. Encara que hi hagi part de raó en les ver­si­ons naci­o­na­lis­tes espa­nyo­les segons les quals això del cata­la­nisme i de l'inde­pen­den­tisme és “una invenció” (com Espa­nya, sigui dit de pas­sada, tal i com reco­neix l'his­to­ri­a­dor Álva­rez Junco), és fas­ci­nant que no vegin com no hi ha res més poderós que el sacri­fici perquè la invenció esde­vin­gui rea­li­tat.