Webs de xocolata

Tot va començar amb el joc d'ous pin­tats del zoro­as­trisme per cele­brar el seu Any Nou (que coin­ci­deix amb les dates de les nos­tres vacan­ces de Set­mana Santa) i que els cris­ti­ans van incor­po­rar (impor­tar) per cele­brar la Pas­qua i la resur­recció de Crist. La xoco­lata va venir després. Abans eren, sen­zi­lla­ment i única­ment, durs. La religió que Zoro­as­tre va fun­dar, a l'antiga Pèrsia, l'any 1000 aC, va influir en totes les reli­gi­ons mono­teis­tes poste­ri­ors i vigents (juda­isme, cris­ti­a­nisme i islam): l'ou és, per tant, més antic que la fis­ca­lia espa­nyola.

Ara que s'anun­cia que un bon veí vol por­tar a aital admi­nis­tració de justícia (hereva de l'herència de qua­ranta anys) la denúncia que la seva veu ha apa­re­gut publi­cada en un web de cober­tura glo­bal (és inter­net, estúpids!) no puc estar-me de recor­dar que la qüestió plan­te­jada és més vella que la més vella de les pro­fes­si­ons que es fan i es des­fan: el peri­o­disme, des del punt zero. No puc estar-me, igual­ment, de subrat­llar que totes les vega­des que en semi­na­ris de tota mena es debat sobre temes vin­cu­lats al conei­xe­ment i la peda­go­gia, l'ús de les tec­no­lo­gies 2.0, l'inter­net de les coses i de tot el que comença per web... ser­vei­xen de ben poca cosa quan una per­sona no sap amb qui o amb què se l'està jugant. Fa setze anys un alumne de l'IES Deu­lo­feu de Figue­res va ser expul­sat d'allà on estu­di­ava per haver faci­li­tat a tot­hom (i no única­ment als seus com­panys/es del cen­tre edu­ca­tiu) una pla­ta­forma web per tal que tot­hom pogués uti­lit­zar-la, pro­fes­sors inclo­sos. L'alumne era alhora el tècnic, el dis­se­nya­dor, el web­mas­ter i l'estu­di­ant de 1r de bat­xi­lle­rat que als seus quinze anys s'ho va tre­ba­llar –tot un empre­ne­dor– per tal de situar-se en el temps que li tocava i que –ara– ja ens ha tocat viure (sense esca­patòria pos­si­ble) i li van tocar els webs, ho recor­deu?: varen tan­car el web a instàncies de la direcció esco­lar. No va ser just. No va ser just no reconèixer de debò i acti­va­ment (no com als semi­na­ris amb grans ponències de vells gurus) els valors pedagògics o no que posava/posa a l'abast de tot­hom (estu­di­ants, edu­ca­dors, mares i pares, polítics i ciu­ta­dans en gene­ral i d'arreu) l'ús de la xarxa i pre­ve­nir així situ­a­ci­ons com la que el bon veí vol denun­ciar empa­rant-se en el dret a la pri­va­ci­tat. No hem après res! La trista rea­li­tat és que alguns pen­sen que també són de xoco­lata els webs i que els jut­ges són els seus padrins, encara que llu­nyans.