La nova fractura

França va inven­tar la dua­li­tat entre dre­tes i esquer­res que ha ser­vit per expli­car la política durant dos segles, i França acaba de liqui­dar-la. La prin­ci­pal con­tra­dicció ara és, i la segona volta a les pre­si­den­ci­als ho cer­ti­fica, la que oposa, d'una banda, els par­ti­da­ris de la dis­so­lució del país en el magma de la glo­ba­lit­zació, i d'una altra, els defen­sors de la iden­ti­tat, de les fron­te­res, de la pri­o­ri­tat naci­o­nal i del man­te­ni­ment de l'ordre here­tat. Entre els pri­mers, amb dife­rents mati­sos, ja hi ha tot el que fins ara enteníem per dre­tes i esquer­res i l'esta­blish­ment en bloc, i els segons superen de bon tros el marc de la vella extrema dreta, encara que els mit­jans de comu­ni­cació s'apres­sa­ran a uni­fi­car-los en l'insult i la des­qua­li­fi­cació. La urgència del tots con­tra Le Pen o vindrà l'apo­ca­lipsi explica la cre­ació impro­vi­sada d'un can­di­dat que és la quinta essència de la bui­dor. Sem­pre s'espe­rava que el pre­si­dent tingués una certa idea de França, però la set­mana que ve la majo­ria dels elec­tors vota­ran, com a mal que cre­uen menor, un pre­si­dent que ha dit que “no hi ha una cul­tura fran­cesa, hi ha una cul­tura a França, diversa i múlti­ple”. Macron repre­sen­tarà molt bé la tendència domi­nant en les orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals que veu en l'espe­ci­fi­ci­tat dels pobles euro­peus un objec­tiu a aba­tre. Els qui en dis­cre­pin, exclo­sos del debat i sense capa­ci­tat d'influir en les polítiques que s'aca­ben apli­cant tant sí com no, van car­re­gant-se men­tres­tant de raons i pro­vant d'esten­dre la base social d'un rebuig com més va més pola­rit­zat.