Escorcoll a Jordi Pujol

Quan dimarts al ves­pre es va saber que el jutge havia enviat a la presó Jordi Pujol Fer­ru­sola no vaig fer cos­tat als que hi van voler veure una mani­o­bra enca­mi­nada a dis­treure de les deten­ci­ons, empre­so­na­ments i inves­ti­ga­ci­ons a què durant tota la set­mana ante­rior havien estat sot­me­sos els càrrecs més dis­tin­gits del PP. Les raons del jutge i dels fis­cals em van sem­blar con­vin­cents, i vaig sucum­bir a l'embruix dels que tot el dia pro­cla­men que la justícia fa ser el seu fet lent però segur al marge d'altres con­tingències. Home: hi ha moments que el dubte t'assalta i d'altres que no et refies de res i hi veus molt males inten­ci­ons, però repe­teixo que en aquest cas la urgència de posar fi a cer­tes actu­a­ci­ons de Jordi Pujol fill em van fer pen­sar que la mesura cau­te­lar era rao­na­ble. L'endemà, la poli­cia va entrar a escor­co­llar el pis que l'expre­si­dent Pujol i la seva dona tenen a l'avin­guda Gene­ral Mitre de Bar­ce­lona, que ja ha estat regi­rat a fons ante­ri­ors vega­des. Vaig començar a pen­sar que el dia abans m'havia conduït com un ingenu, però com que ignoro les últi­mes entra­des i sor­ti­des que el fill hagi pogut fer en aquell domi­cili i amb qui­nes inten­ci­ons, vaig donar encara un marge de con­fiança a l'actu­ació judi­cial, però molt poca. L'escor­coll es va esten­dre al des­patx de Jordi Pujol, Jordi Pujol Soley, i lla­vors ja no hi va haver dub­tes. Era una mani­o­bra de dis­tracció, sí. Són els fis­cals i els jut­ges matei­xos qui me'n fan estar segur. Ells, que apel·len a la inde­pendència i a totes aques­tes coses de dring sublim.

Jo he estat sovint a l'actual des­patx de Jordi Pujol, després d'haver-ho fet al majestuós que havia tin­gut al pas­seig de Gràcia i al cau dels bai­xos de casa seva on es va refu­giar després de la con­fessió de “la deixa” el 25 de juliol del 2014. L'actual, l'hau­rien de veure, és un des­patx de sub­sistència situat en un entre­sol minúscul del car­rer Calàbria. L'inquilí hi té els papers jus­tos i els lli­bres impres­cin­di­bles, i encara no tots perquè no hi caben. Una secretària a hores, i dos mos­sos d'esqua­dra en per­ma­nent custòdia ofi­cial. On i com, amb aques­tes con­di­ci­ons exigües i poli­ci­als i amb tot a la vista, es pot ama­gar un cos de delicte? Si jo conec el des­patx, els ser­veis d'espi­o­natge el deuen tenir dibui­xat amb més detall. Saben que no hi pot haver res, però hi actuen per fer mal al procés, per com­pen­sar els casos del PP, per donar satis­facció als anti­pu­jo­lis­tes i anti­procés, molts dels qual obli­den per un moment que també són anti-PP.

“Això em passa perquè soc més burro del que la gent es pensa”, em va dir Pujol l'endemà de la con­fessió. Com apunta Iu Forn, si a casa, on la poli­cia s'hi espera cada dia, o al des­patx, on ja hi és, tingués papers que incri­mi­nes­sin el fill, que és l'inves­ti­gat, n'hi hau­ria per actuar-hi només per xim­plet.