Un vot ineludible

Al més pur estil del “quieto todo el mundo” l'Estat continua responent a cada moviment del sobiranisme, disparant querelles i sentències per relligar l'statu quo pactat durant la Transició amb les elits del franquisme. En diuen legalitat, estat de dret i democràcia, però la realitat és que es persegueix el govern català pel fet de comprar urnes o complir el programa electoral, es persegueix la presidenta i la mesa del Parlament per haver permès un debat i una votació polítics i es persegueix membres de l'anterior govern per haver demanat l'opinió de la ciutadania... I hi ha més persecucions, de tota mena; de missions oficials a l'estranger, diplomàtiques i també comercials; d'estelades en espais públics; d'acords i declaracions de plens municipals; d'accions simbòliques com ara obrir l'ajuntament el 12 d'octubre; de discursos metafòrics sobre ous i truites... és un no parar; l'immobilisme de l'Estat es multiplica frenèticament per immobilitzar la societat, la catalana és clar. I és justament per això que Catalunya necessita fer un referèndum; per trencar aquesta dinàmica de la repressió, la coacció i l'amenaça com a fórmula de convivència; per no haver d'anar a les portes de cap tribunal a defensar la legitimitat de les institucions catalanes. I per moltes coses més. Els catalans necessiten el referèndum per construir una democràcia autèntica on l'opinió dels ciutadans pesi de debò; per poder fer una Constitució més participativa, més creïble i sense les hipoteques de militars franquistes i poders fàctics; o per blindar la separació de poders, la millor eina contra dèspotes i corruptes. Catalunya necessita el referèndum per recuperar una sobirania mai cedida ni negociada, sinó arrencada per la força i enterrada sota un munt de lleis, tradicions i principis imposats; el necessita per poder triar entre l'anacronisme dels Borbons i la República de la gent; i el necessita també per estalviar-li a la llengua, a la cultura, a les empreses, als ports i aeroports, als autònoms, als dependents, als usuaris del tren..., als catalans en general els pals a les rodes i els atacs d'un estat sempre aliè i d'una catalanofòbia sense aturador.