Liderar des del servei

Ens diu Goo­gle Analy­tics que The Huf­fing­ton Post té 22 mili­ons d'usu­a­ris únics cada mes; i Tech­no­rati el clas­si­fica com el bloc més enllaçat a Inter­net. El 22 d'abril s'hi va publi­car un text –sig­nat per Alon Ben-Meir– que res­se­gueix una de les meves intuïcions: en un moment de nota­bles pre­o­cu­pa­ci­ons, ens man­quen líders a l'alçada. Reco­neix Ben-Meir, a The glo­bal cri­sis of lea­ders­hip, que hi ha molts pen­ques en el món: els com­pla­ents, resig­nats al que hi ha; els indi­fe­rents, a qui no importa res un rave; els il·lusos, que dibui­xen fan­ta­sies; els polítics, ocu­pats en la mani­pu­lació i en les “post­ve­ri­tats” elec­to­rals; els rics, que ho volen ser més; els joves, inqui­ets només fins que crei­xen; o els anci­ans, des­es­pe­rats cer­ca­dors d'uns dar­rers dies tran­quils. Ah! I cer­tes auto­ri­tats reli­gi­o­ses que anun­cien una mora­li­tat que no prac­ti­quen. Uns bar­ruts, con­clou el peri­o­dista, però “¿On són els líders que s'han d'enfron­tar a aquest moment crític?”

Som massa per­so­nes els qui ana­lit­zem –fins i tot bé– els pro­ble­mes del món, però no hi fem gaire res: total, per a què? Per a què ens facin una cara nova? Hem estu­diat com és el lide­ratge eficaç a psi­co­lo­gia de 2n de bat­xi­lle­rat, i es fa a qual­se­vol escola de nego­cis. Sol ser una llista de trets per a líders de fireta: no resol la neces­si­tat de fons, no ofe­reix gai­res models per­ma­nents. Sovint, si vostè o jo lide­rem quel­com, és perquè ens hi han dut les cir­cumstàncies: a la seva botiga, al meu ins­ti­tut, a la comu­ni­tat de veïns o al Par­la­ment de 135 escons del nos­tre petit país.

Pro­poso dues estratègies, que no són noves però sí vigents: a) el “lide­ratge dis­tribuït” i b) el “lide­ratge ser­vi­cial”. Enfront d'unes jerar­quies rove­lla­des, ver­ti­cals i auto­ritàries, només neces­si­tem con­ju­mi­nar tres ingre­di­ents: tenir un “propòsit com­par­tit”, asso­lir cert “suport social” i dis­po­sar de “veu”. El bon lide­ratge mai és fana­tisme. La idea del ser­vei prové de Robert K. Gre­en­leaf (The ser­vant as lea­der, 1970), tot i que ins­pi­rat –entre d'altres– en un tal Jesús de Nat­za­ret. A l'excel·lent lli­bre Lead with humi­lity, el no cre­ient Jef­frey A. Kra­mes exposa dotze lliçons de lide­ratge del papa Fran­cesc. Tot vessa espe­rit de “ser­vei”: reco­mano cada capítol.

L'amic del ‘Huff­Post' lloa, per dife­rents raons, Wins­ton Churc­hill, Yitz­hak Rabin, Anwar al-Sadat, Abra­ham Lin­coln, Nel­son Man­dela, entre d'altres. Reco­neix que els veri­ta­bles líders “aju­den a superar les limi­ta­ci­ons del nos­tre propi ego­isme, de la debi­li­tat i de la por, i ens fan créixer i que vul­guem aspi­rar al millor que siguem capaços de fer”. Si ningú s'aixeca, jo ho faré; si ningú diu que allò està mala­ment, jo ho cri­daré; si ningú defensa els dèbils, jo me n'ocu­paré. I ho faré amb altres, als qui lidero. I és que –para­fra­se­jant Llach– cal que nei­xin líders a cada ins­tant. Si ser­vim, tots som líders: i això sí que és lide­ratge dis­tribuït.