Ha tornat a passar. Aquest dimarts el Partit Popular de la Diputació de València es va unir a la majoria de govern (PSOE, Compromís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciutadans, votant una moció de rebuig del pressupost general de l'Estat proposat per Mariano Rajoy, com a president del govern espanyol.

La notícia va provocar una reacció irada i immediata del carrer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació quedava “desautoritzada”, com si pogueren esborrar els botons que els diputats populars havien pitjat. Es van queixar també de la reiteració i que això no porta enlloc. S'equivoquen. S'equivoquen molt.

La reiteració fa referència a un episodi encara més greu, quan fa unes setmanes va ser el PP de les Corts Valencianes el que va votar contra el pressupost de Mariano Rajoy. Allò ja va causar estupor a Madrid però als pocs dies les aigües van tornar a baixar calmades. El PP es va retirar de l'acte que el 25 d'abril havia de solemnitzar aquella votació i semblava que tot quedava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reobert la crisi i el debat. A Madrid no poden entendre com és que el PP valencià “de manera reiterada” vota contra el govern del seu propi líder. Puc entendre que no ho entenguen però s'estan perdent una de les claus més importants del debat polític valencià: està emergint una dreta valenciana, com no havíem tingut des de la segona república. I això pot ser transcendental.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d'obeir en tot un estat que discrimina els valencians són tan visibles que fins i tot voten en públic. I entre els empresaris creix una ràbia per la marginació valenciana, sobretot pel corredor mediterrani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I aleshores es veurà que tot això d'aquesta setmana sí que porta a algun lloc.