O PP, o valencià

Ha tor­nat a pas­sar. Aquest dimarts el Par­tit Popu­lar de la Dipu­tació de València es va unir a la majo­ria de govern (PSOE, Com­promís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciu­ta­dans, votant una moció de rebuig del pres­su­post gene­ral de l'Estat pro­po­sat per Mari­ano Rajoy, com a pre­si­dent del govern espa­nyol.

La notícia va pro­vo­car una reacció irada i imme­di­ata del car­rer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació que­dava “desau­to­rit­zada”, com si pogue­ren esbor­rar els botons que els dipu­tats popu­lars havien pit­jat. Es van quei­xar també de la rei­te­ració i que això no porta enlloc. S'equi­vo­quen. S'equi­vo­quen molt.

La rei­te­ració fa referència a un epi­sodi encara més greu, quan fa unes set­ma­nes va ser el PP de les Corts Valen­ci­a­nes el que va votar con­tra el pres­su­post de Mari­ano Rajoy. Allò ja va cau­sar estu­por a Madrid però als pocs dies les aigües van tor­nar a bai­xar cal­ma­des. El PP es va reti­rar de l'acte que el 25 d'abril havia de solem­nit­zar aque­lla votació i sem­blava que tot que­dava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reo­bert la crisi i el debat. A Madrid no poden enten­dre com és que el PP valencià “de manera rei­te­rada” vota con­tra el govern del seu propi líder. Puc enten­dre que no ho enten­guen però s'estan per­dent una de les claus més impor­tants del debat polític valencià: està emer­gint una dreta valen­ci­ana, com no havíem tin­gut des de la segona república. I això pot ser trans­cen­den­tal.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d'obeir en tot un estat que dis­cri­mina els valen­ci­ans són tan visi­bles que fins i tot voten en públic. I entre els empre­sa­ris creix una ràbia per la mar­gi­nació valen­ci­ana, sobre­tot pel cor­re­dor medi­ter­rani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I ales­ho­res es veurà que tot això d'aquesta set­mana sí que porta a algun lloc.