Industrials i burgesos

Vicens Vives (1910-1960), en escriure el 1958 Industrials i polítics (segle XIX) marcava un camí d’interpretació i reflexió a la societat catalana que era força útil i escaient als empresaris catalans en aquella etapa franquista.

Els venia a dir per enèsima vegada que no s’equivoquessin en l’orientació econòmica i política. Havien d’estar oberts a Espanya, però molt més a Europa, i més enllà al món. Una proposta molt anterior a la globalització. Els venia a dir, amb projecció històrica, que superat la por dels anys de la revolució del 1936 i la cruel post-guerra civil amb una autarquia erma, no podien ser presoners de l’economia espanyola ordenada des de Madrid. Els tocava seguir la via marcada dels seus predecessors quan havien fet al segle XIX de Catalunya “la fàbrica d’Espanya”.

Home possibilista, com deia Josep Termes, feia equilibris ideològics col·laborant amb Destino, apadrinant els empresaris més moderns, fins a ser un dels impulsors clau del Cercle d’Economia, aleshores obligadament Círculo.

Han passat els anys i els aleshores llebrers del Cercle viuen en una dinàmica empresarial més complexa. Hom pot dir que els qui s’han fet a si mateixos són industrials mentre els qui han continuat, en projecció o en disminució l’empresa familiar, són burgesos.

No és incompatible ser industrial i burgès, però sí que ho és ser burgès d’ahir en el món industrial o comercial d’avui. Per això els burgesos, no industrials, necessiten protecció, dreta radical, incultura. Molt més del que hom pensa.

Els industrials veuen amb normalitat la revolució democràtica catalana. A Catalunya, fins i tot amb il·lusió, són còmplices, a més, de la petita i mitjana empresa. A les universitats d’arreu del món troben ben lògic el fet, encara més en saber que l’Estat espanyol va rifar l’Estatut votat pel poble de Catalunya l’any 2006, per a més inri aprovat a les Corts Espanyoles, invocant fins i tot la força –ergo, violència– per tallar el dret a decidir el nostre futur.

Els burgesos de l’ahir són porucs, no palpiten a l’uníson de la societat, viuen distanciats de la modernitat. Voldria veure la cara dels burgesos del modernisme i el noucentisme, malgrat el respecte que tenien al moviment obrer anarcosindicalista majoritari, en veure com a líder de la dreta espanyola a Catalunya un bocamoll –per cert, d’origen treballador– que quan no insulta amenaça, de qui es tenen imatges intentant repel·lir a bufetades i cops de puny manifestants cridaners.

Els burgesos d’ahir de l’entorn del Cercle d’Economia no són els veritables representants de l’economia catalana; ho són els creadors de riquesa i promotors econòmics que sí que escolten el país, que no fan el buit al president de la Generalitat i no són tan soques per no recordar la llengua del país. Parlen idiomes i viatgen per feina, no són uns titelles del president de torn espanyol. Menys encara després de la llagoteria oferta a gent com Aznar o Zapatero. O Rajoy, que res va oferir, que res va proposar.

Per això alguns dels dirigents del Cercle que van intentar un boicot a Puigdemont, per maldestres o malintencionats, van haver d’empassar-se l’equidistància dels empresaris catalans vers Rajoy i el seu intent fracassat de treure’n un compromís moral contra el referèndum.

En un punt va ser clar el president del Cercle d’Economia, en dir que és “un conflicte de naturalesa política”. Si ho creuen així els dirigents del Cercle la resposta és clara. Cal reclamar política, i aquesta es fa des dels vots. Des de les urnes.

L’EMPREMTA dels darrers presidents es nota. En plena crisi van ser-ho Josep Piqué i després Antón Costas. Els empresaris que són al Cercle no volen ser desorientats per l’erràtica actitud política i de poc compromís de la institució.

Puigdemont va fer un discurs culte i de futur; Oriol Junqueras va aportar dades d’una economia catalana que navega ferma amb vent de popa, tot esquivant tempestes polítiques i corsaris econòmics, calmant els ànims de maldestres directius.

Els quadres del Cercle d’Economia haurien de rellegir Vicens Vives, per poder ser industrials del segle XXI.