Un estat corrupte

L’episodi del ja exfiscal anticorrupció espanyol Manuel Moix és un exemple paradigmàtic del funcionament viciat d’un estat que té vicis d’origen, una democràcia de baixa intensitat dissenyada durant la Transició amb remor de sabres de fons. És una mostra més de l’operació de “neteja” que ha dut i està duent a terme el Partit Popular dins el poder judicial en general i el ministeri fiscal en particular, amb l’objectiu que els successius escàndols de corrupció siguin voladures controlades, d’una banda, i per aprofundir l’ús espuri de la justícia com a ariet contra el dret d’autodeterminació dels catalans, d’una altra banda. El fiscal anticorrupció no ha dimitit per les pressions denunciades i les intervencions revelades amb relació a processos judicials en curs, sinó per un afer tangencial relatiu a una participació en una societat mercantil domiciliada a Panamà. El cas ens serveix per veure fins a quin punt l’Estat espanyol està corcat per una corrupció sistèmica que ja és percebuda com a normal i acceptable. D’entrada, diversos ministres i el mateix Rajoy han insistit a destacar que no hi havia cap irregularitat en l’actuació del fiscal Moix, que ho havia declarat tot a Hisenda i que no havia fet res malament. Com a molt, el mateix Moix va admetre que “estèticament” era criticable. Ara bé, quin és l’objectiu de posar una propietat immoble a nom d’una societat a Panamà si no és eludir el pagament d’impostos? Rebre els beneficis que una comunitat et brinda (educació, sanitat, carreteres, seguretat, biblioteques, etc.) però eludir la responsabilitat quan et toca tornar tot això mitjançant els impostos és un acte intrínsecament corrupte. Com també és corrupció estructural treure Panamà de la llista de paradisos fiscals perquè les empreses de l’Ibex puguin guanyar concursos públics al país centreamericà, que és el que va fer el govern del PSOE de Rodríguez Zapatero.