Keep calm
Madrid perdrà
El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va començar a patir ahir mateix. Com era previsible, a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres li van fer la mateixa pregunta una i altra vegada: Fins on pensa arribar el govern espanyol per impedir les urnes de l’U d’Octubre? La clau, òbviament, és aquesta, i és des de Madrid que caldrà prendre unes decisions que no tindran cap garantia d’èxit i que, a més, ni tan sols estaran orientades a acabar amb el conflicte de fons. El dilema de l’Estat és endimoniat perquè, reprimeixi com reprimeixi, l’efecte inevitable serà deslegitimar -encara més– el règim del 78.
Perquè el problema no és Puigdemont, com no ho era Artur Mas. La qüestió és que hi ha una majoria independentista al Parlament i que a mesura que s’incorporen noves generacions a la societat catalana -i van desapareixent les antigues- es va allunyant tant la por a les represàlies de l’Estat com la connexió emocional a l’univers simbòlic espanyol. Els partits unionistes repeteixen, mecànicament, que cal convocar unes noves eleccions autonòmiques, sabent del cert que no tenen cap oportunitat de guanyar-les i sense més esperança que la força de l’Estat. L’absència clamorosa d’una oferta per a Catalunya, que sigui percebuda com a clara i sincera, Madrid tindrà impossible guanyar suports entre la ciutadania catalana. I això, justament, és el que es neguen a fer. No volen una altra Espanya i per això se’ls escapçarà la que tenen.
Així les coses, les institucions de l’Estat s’allunyen dels ciutadans als que neguen el vot i, com a màxim, aspiren a guanyar temps. Perquè fins i tot en el supòsit que, via coacció, aconseguissin retirar les urnes, Madrid no disposaria de res més que d’una pròrroga, a costa d’un enorme desprestigi dins la societat catalana. Cada dia que passa, el no es no espanyol acosta el sobiranisme català a una victòria que es podrà accelerar o retardar, però que és inevitable.