Correm-hi tots!

El TC ha emès la sentència sobre l’amnis­tia fis­cal al seu ritme habi­tual: cinc anys. Que la mesura que se sot­me­tia a revisió toqués el moll de l’os de la Carta Magna: el deure ine­lu­di­ble de pas­sar comp­tes amb Hisenda, en aquest cas no té cap mena d’importància. Que en plena crisi mili­ons de jus­tos pagues­sin perquè un gra­pat de peca­dors pogues­sin con­ti­nuar eva­dint no deu ser trans­cen­dent. El tri­bu­nal ha estat massa entre­tin­gut en qüesti­ons que sí que cor­rien pressa. Un dilluns podien reu­nir-se per anul·lar el decret de con­vo­catòria del 9-N –fir­mat 48 hores abans– perquè afec­tava “la igual­tat dels espa­nyols”, però durant un lus­tre no tenien temps de resol­dre una dis­cri­mi­nació fla­grant pels que sí que con­tri­bu­ei­xen a fer sos­te­ni­ble la des­pesa pública. Dos dies és poc per dic­tar sentència, però hau­rien pogut actuar ràpida­ment i enxam­par-los en plena amnis­tia. El cas ho merei­xia. Ara diuen que el que va fer el minis­tre Cristóbal Mon­toro és lleig, però que no s’hi pot fer res: els diners ja són a la but­xaca d’uns infrac­tors que van pagar una sanció ridícula. I l’argu­ment que és revés polític per escar­men­tar el PP és del tot inne­ces­sari. Mari­ano Rajoy no tor­narà a fer una amnis­tia fis­cal perquè els amics i cone­guts que volien regu­la­rit­zar els diners ja ho han fet, i al damunt en alguns casos només ha ser­vit per que­dar ben retra­tats. Perquè entre­mig dels Pujol se sap que també cam­pa­ven il·lus­tres popu­lars com Rodrigo Rato, Fran­cisco Gra­na­dos o Luis Bárce­nas.