Ràfols-Casamada, una referència humana i artística

Hi han grans artis­tes i grans per­so­nes. Però també hi han grans éssers humans, que no poden dis­so­ciar una cosa de l'altra, i no ente­nen la cre­ació sense el com­po­nent de mora­li­tat, entesa com el com­promís amb l'hon­ra­desa amb un mateix i amb el seu entorn. Albert Ràfols-Casa­mada con­ju­mi­nava el doble ves­sant de gran per­sona i gran artista. Com a cre­a­dor, ente­nia l'art a la manera renai­xen­tista. Se'l reco­neix com un pin­tor de sub­ti­li­tat matèrica, líric, amb un voca­bu­lari iden­ti­fi­ca­ble, que per molts podia resul­tar rei­te­ra­tiu, però que era ric i variat. Als seus qua­dres es reflec­tei­xen els can­vis de l'existència, lents i però ine­xo­ra­bles. Els mati­sos plu­rals de la vida es reco­nei­xen en la seva obra abs­tracta, que no pel fet de tenir for­mes sense refe­rent con­cret dei­xava de par­lar de coses vis­cu­des.

La seva rellevància artística s'ins­criu en l'infor­ma­lisme català que arrenca als anys cin­quanta i que aporta una sin­gu­la­ri­tat espe­cial i medi­terrània a l'abs­tracció que es con­rea en la mateixa època a tot Europa i Amèrica. En aquest sen­tit, la seva obra es rela­ci­ona amb el tre­ball de Tàpies, Hernández Pijuan i Gui­no­vart.

Però a més del pin­zell, la ploma va ser també un estri amb què va expli­car el món. La seva poe­sia, com no podia ser de cap altra manera, es cap­bus­sava en l'ànima com ho va fer la pin­tura.

El rèdit d'aquest apre­nen­tatge pro­fes­si­o­nal i vital, però, no se'l va que­dar per a ell mateix. Va ser un dels fun­da­dors de l'Escola Eina d'art i de dis­seny. Un model de cen­tre docent que ha ser­vit per cons­truir la moder­ni­tat més recent de Cata­lu­nya. La gran riquesa del lle­gat de Ràfols-Casa­mada ha estat haver xuclat del clas­si­cisme per trans­for­mar-lo en moder­ni­tat i pro­jec­tar-lo al futur.