Plurivirtuals

S’ha d’admetre que el come back de Pedro Sánchez al PSOE ha estat espectacular pel que té de rebel·lió democràtica contra l’aparell del partit i les elits que el controlen. Veurem quant de temps dura. Mentrestant, el més destacable és que durant la seva etapa d’outsider ha fet coses inesperades en un exsecretari general del PSOE i fins i tot impròpies d’un Pedro Sánchez que ja fa anys que fa mítings. Coses com ara fer un discurs d’esquerres o referir-se a Catalunya com a nació. No sabem què passarà amb el discurs d’esquerres; si fem cas de la tradició, s’acabarà allà on regna l’Íbex 35 i els seus consells d’administració. Però en la qüestió de Catalunya i l’organització territorial d’Espanya, està condemnat al fracàs, perquè deforma la realitat per adaptar-la al seu interès. Defineix Espanya com a nació de nacions, però no concreta quantes, ni quines, no fos cas que el país no pogués assumir, quaranta anys després, la gran estafa del café para todos. És més fàcil recórrer a la grandiloqüència de l’Espanya plurinacional i al mantra del federalisme, perquè són èxits metafísics que no cal concretar en cap realitat empírica. I si no que ho preguntin a José Luis Rodríguez Zapatero –pare intel·lectual de la plurinacionalitat abans d’entregar el concepte en adopció– o que algú ens expliqui en quin moment de la centenària història del PSOE el federalisme ha guanyat el torcebraç al jacobinisme. Això sí, que quedi clar que Catalunya és una nació “cultural” i prou; amb un dels parlaments més antics d’Europa, amb més de set-cents anys de sobirania política, econòmica i naturalment cultural, i amb una consciència nacional que ha sobreviscut a unes quantes formes de despotisme... Podríem seguir amb el commovedor “Espanya estima Catalunya”, que apel·la a l’esperit de la maté porque era mía, o altres versos del neocatalanisme de Sánchez, però almenys amb una frase va fer diana: “Els èxits del catalanisme des de sempre han estat els èxits de la democràcia espanyola.” I l’1 d’octubre se’n podrà apuntar un altre.