Vista pública

Sala de vistes del Palau de Justícia de Girona. Tota la solemnitat al tribunal. La senyora jutgessa llueix toga. L’advocat del demandant, també; i de la mateixa forma vesteix el lletrat que representa l’Ajuntament de Girona, que és la part demandada. Un uixer va amunt i avall perquè tot surti rodó. Assegut en un banc, un ciutadà gironí que ha tingut la gosadia de demandar l’Ajuntament per una sanció de trànsit de dos-cents euros i haver-li manllevat dos punts del carnet.

Si ha arribat fins aquí és perquè creu que és una qüestió de justícia. Abans ha intentat que Joan Alcalà, que és regidor de Mobilitat (a part de moltes altres atribucions que ara no venen al cas) intervingués. Li ha exposat que es tracta d’un error, ja que se l’acusa de no portar el cinturó de seguretat, o portar-lo mal cordat. I aquest fet no és exacte, i aconseguit amb astúcia. Alcalà es remet al que diu l’agent. Una carta a l’alcaldessa no mereix resposta. Els temps han canviat, i la cortesia, també.

Tot intentant que es restableixi la seva veritat, s’informa el ciutadà que li queda el dret de presentar un recurs contenciós administratiu davant del tribunal. I ja hi som pel tros. A vegades no es mesuren prou bé les conseqüències dels actes propis: es tracta d’un procediment complicadíssim, pel qual es fa necessari donar poders a un lletrat que portarà el cas. I seguidament iniciar l’aplec de documentació, de testimonis... fins a constituir un bon gruix de papers. Al final s’assenyala una vista pública –com hem dit– i se celebra. Apareix el corpulent agent de circulació que no té cap empatx a confirmar el que va escriure. Se’n recorda prou bé, malgrat que ha passat un any. “No portava el cinturó, o el portava mal cordat.” Com quedem: gall o gallina? L’advocat de l’Ajuntament, murri com és, no diu ni piu, i es limita al que s’ha escrit. Així, en no fer preguntes al demandant, el seu advocat tampoc podrà repreguntar. Quan el ciutadà es preparava mentalment per donar la seva versió dels fets, no li és permès dir cap paraula. Mut com un ànec mut. Cop de maça i “vist per a sentència”. S’ha acabat.

Al cap dels dies surt la sentència, que dona la raó a l’Ajuntament. El testimoni de l’agent de l’autoritat sempre és més important que el no-testimoni del ciutadà. Tot i així, la senyora jutgessa reconeix que hi ha contradicció en la denúncia, i no condemna el ciutadà a pagar les costes. Un consol.

Periòdicament Alcalà munta rateres per fer caure conductors distrets. Girona és –en general– una ciutat pacífica, sobretot al centre. La responsabilitat dels agents s’hauria d’alliçonar perquè fossin selectivament sancionades les conductes perilloses. I que Déu els conservi la vista.