Capri i la tragicomèdia política

Demà Joan Capri hauria fet 100 anys. El gran Capri va ser el mestre català de l’humor que va retratar com ningú la perplexitat d’una generació que s’enfrontava a grans canvis socials de manera accelerada, i això el va convertir en el gran cronista de l’aterratge de la modernitat a la societat catalana. L’arribada de ginys tecnològics, de l’art contemporani, de nous costums (“que es veu que hem de viatjar, que hem de veure món!”) i els tòpics sobre funcionaris i polítics configuren un retrat deliciós de la Catalunya de fa mig segle.

Capri ha tingut dignes successors al terreny de l’humor i, de fet, molts dels humoristes catalans més estimats –des d’Andreu Buenafuente fins a Quim Masferrer, passant pel senyor Marcel·lí– han recorregut i recorren a Capri. Però és inevitable, avui, preguntar-se: què diria Joan Capri de la situació tragicòmica que viu la política catalana?

Com a retratista de la perplexitat, Capri segur que hauria trobat en la política una gran font d’inspiració. No només pels sainets que hem proporcionat els mateixos catalans (de Millets, micròfons amagats en gerros a La Camarga i missals) sinó per l’ofensiva de l’Estat contra Catalunya amb episodis per si mateixos prou còmics com la Guàrdia Civil interrogant empresaris fabricants d’urnes, un ministre de l’Interior conspirant per fer frau amb el director de l’oficina antifrau, o una operació Catalunya amb personatges com Villarejo, Eugenio Pino i Marcelino Martin Blas que segur que haurien fet les delícies del Capri més àcid.

Al monòleg Els savis, segurament el segon més cèlebre de Capri després del matrimoni –“l’amor se’n va, però ella es queda!”– recomana no queixar-se mai davant dels qui ens estafen, sinó descol·locar-los per elevació, amb un excés d’estima. Potser és un bon consell sobre com hem de tractar Rajoy, ben bé com en aquell restaurant en què a Capri li cobren el dineral de tres-centes pessetes per menjar una ridiculesa i, en marxar, es desfà en elogis cap a l’amo i remata: “Abraci’m, home, abraci’m! Que no ens veurem mai més!”