Qui no paga, mana

La cara dura de les companyies energètiques no té límits. Les vuit més grans, com Repsol, Endesa o Naturgy, han fet un comunicat conjunt inèdit en què amenacen que retiraran inversions si es manté l’impost al sector de l’energia. Una maniobra que només té un nom: xantatge polític. Repsol l’any passat va obtenir més de tres mil milions de beneficis, i l’any anterior més de quatre mil. Qui ha de pagar les conseqüències de l’emergència climàtica sinó els que més contaminen? Qui ha de pagar els impostos sinó els que més guanyen? Els autònoms que no arriben a final de mes? Els petits empresaris que malden per pagar nòmines? Els pensionistes que pateixen els abusius preus del lloguer? És molt cansat defensar obvietats com ara que han de pagar més els que més guanyen. I, malgrat tot, aquesta setmana els partits d’esquerres al Congrés han hagut de defensar aquesta obvietat, perquè la dreta basca i catalana –PNB i Junts– han fet de lobby de les energètiques sense matisos. No falla: quan es tracta de parlar d’impostos, la dreta i l’esquerra sempre xoquen perquè les polítiques fiscals són, encara que no ho sembli, les més ideològiques de totes. Per la limitació de preus del lloguer, per l’impost de successions o per l’impost a les energètiques, a la dreta se li acaba veient el llautó. El que s’ha viscut al Congrés fa vergonya. Els representants polítics no haurien de cedir al xantatge sistemàtic de les companyies que tenen beneficis milionaris ni caure a la trampa del greenwashing. No pot ser que les grans multinacionals acabin manant més que els governants i decidint les polítiques fiscals. Però de moment ja s’ha vist que qui no vol pagar, mana.