Full de ruta
La independència és inevitable
El dia que a Arenys de Munt vam prendre consciència que podíem prendre en les nostres mans el nostre futur i decidir què volíem fer quan fóssim grans, es va posar en marxa un moviment cívic únic al món per la seva força i la seva transversalitat. Va anar creixent de forma sostinguda amb l’ajuda inestimable de l’Estat, que va anihilar el marc constitucional vigent des de 1978 amb la sentència de l’Estatut. Una majoria àmplia de la societat catalana va decidir aleshores treballar sense descans fins a aconseguir la independència. Va posar-se en marxa amb centenars de consultes populars, amb entitats velles com Òmnium i noves com l’ANC, amb la militància desinteressada de centenars de milers de persones a Catalunya i arreu del món. Es va generar una onada que encara perdura –ja ningú no s’atreveix a parlar de suflé o de febrada– i que s’ha emportat per davant el sistema de partits i uns equilibris de poder que semblaven inalterables. L’onada per la independència és un fenomen transversal i de base que no es pot manipular, frenar o dirigir des de dalt. Ara ha obligat a una renovació substancial del gabinet Puigdemont. No ha estat –com ens volen fer creure des de l’unionisme nostrat i madrileny– un tema de partits o de lluites entre les forces independentistes. És molt més senzill que això: l’onada independentista segueix avançant, i no deixa lloc per a dubtes o tremolors. Qui no estigui disposat a nedar sense descans fins a l’1 d’octubre veurà com l’onada li passa per sobre sense miraments. Ja no hi ha manera d’aturar-ho. Ni des de Catalunya ni des d’Espanya. El marc mental de la majoria dels catalans ha canviat per sempre més. La República Catalana és un fet inexorable. Si no la fan arribar els que ara ostenten el mandat democràtic per fer-ho, ho faran els que vindran darrere seu. Mantinguem l’optimisme i l’alegria irreductibles que han fet d’aquest moviment un cas únic en la història recent del món.