La ignorància

Miquel Iceta està orgullós de no haver vist Las cloacas de Interior. Sembla com si el dret a la ignorància fos més valorat que no pas el dret al coneixement. És Goethe qui ens adverteix: “No menystingueu la participació activa de la ignorància.” Estem en aquest trencant de l’onada. La ignorància és calamitosa per partida doble quan s’assenta en un cultiu minimalista, en un càlcul deliberat. Per tant, compte: estem parlant d’ignoràncies il·lustres. Estem parlant de la vertadera vocació de no-saber, d’una desconeixença voluntària i tan treballada que entranya la maniobra paradoxal d’esquivar el coneixement.

L’acció repressiva de l’Estat contra l’independentisme confia molt en aquest tipus d’ignorància docta, més que en els tancs. De moment, l’artefacte, primari com la llum, els funciona. Ho confirma el silenci estentori davant de la requisitòria de la Guardia Civil, que va anar al TNC per recaptar informació sobre l’acte en què es van exposar els detalls del referèndum de l’1-0. Resultat: una acció que hauria d’haver regirat els ressorts dels que encara consideren imprescindible el dret de reunió política i de llibertat d’expressió, només ha suscitat un silenci orgànic. El coneixement a l’inrevés ara ja no es defensa amb formes primitives, sinó des de la supremacia de la raó. Isabel Coixet, Óscar Puente (portaveu del PSOE) i Maruja Torres es declaren fastiguejats i esgotats pel “tema català”. És l’I+D de la ignorància: explotar el cansament com a figura protopolítica per dissimular el principi trampós d’aquell que fa política fent veure que no en fa. El cansament, transformat en teologia somatitzada per estalviar-se tota discussió política i tot reconeixement de l’altre. ¿De debò que la seva fatiga augusta és prioritària al coneixement? Llum, més llum!