Ismes

“Franco fue un rebelde que no acató la Cons­ti­tución española y con­si­de­raba al Gobi­erno de España como la encar­nación de todos los males”, escriu Xavier Sardà a El Periódico, tot fent ser­vir el cop mili­tar del 1936 per com­pa­rar-lo amb el govern Puig­de­mont i amb el procés d’auto­de­ter­mi­nació. I hi afe­geix: “Franco con­si­de­raba también que las leyes no debían cum­plirse cuando aten­ta­ban con­tra sus prin­ci­pios.” Amb aquest rotet argu­men­tal tan ofen­siu, amb aquesta com­pa­ra­tiva de cunyat, tan ridícula i retorçada, Sardà pre­te­nia dir que els artífexs de l’1-O ens assem­blem molt a Franco perquè som arbi­tra­ris i perquè el que per­pe­tra­rem és un cop d’estat. Tal com sona i tal com raja. I ancha es Cas­ti­lla.

Però li deu sonar que qui es va aixe­car con­tra la llei vigent, pacífica­ment i amb un cert èxit, fou Macià quan va pro­cla­mar la República cata­lana el 14 d’abril del 31. No era legal, no. No era pre­vist ni orto­dox apro­fi­tar el resul­tat d’unes elec­ci­ons muni­ci­pals per inter­pre­tar els anhels i sor­tir al balcó. De fet, això ni tan sols figu­rava al pro­grama elec­to­ral d’ERC. Però ostres, va fun­ci­o­nar. En un sol dia es va enco­ma­nar a la resta de l’Estat, i el rei va abdi­car sense que hi hagués ni un sol acte vio­lent. I des d’aques­tes pro­cla­ma­ci­ons fra­ter­nals d’abril fins aquell desem­bre, Espa­nya va tenir un govern pro­vi­si­o­nal. Un govern con­trari a la Cons­ti­tució monàrquica vigent, fins que el desem­bre no se’n va redac­tar una de nova. Un govern il·legal, pre­cari, amb una auto­ri­tat que no deri­vava de l’ordre esta­blert. Només un decret publi­cat a la Gaceta de Madrid (a la Gaceta de Madrid!) s’eri­gia com a norma supe­rior, i el govern es va auto­pro­cla­mar “govern de ple poder”. Col­pis­tes? Arbi­tra­ris? Dèspo­tes? O con­seqüents amb la volun­tat popu­lar?

Sí que és veri­tat que això d’escol­tar les deman­des popu­lars té un límit, sobre­tot quan les deman­des són ter­ri­to­ri­als. Això ja costa molt més, fins i tot quan et dius Manuel Azaña. Quin canvi, el pre­si­dent repu­blicà espa­nyol, al cap de cinc anys: “Yo nunca he sido españolista ni patri­o­tero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gen­tes van a des­cu­ar­ti­zar a España pre­fi­ero a Franco.” Què ha pas­sat, pel mig? Un repu­blicà pre­fe­rint un col­pista (aquest sí) armat? Doncs el que ha pas­sat és que està fart de les deman­des dels cata­lans, de la insa­ci­a­ble recla­mació de major auto­no­mia i de major finançament mal­grat l’Esta­tut (reta­llat) que gra­ci­o­sa­ment se’ls va ator­gar. Qui­nes coses, Xavier! Els de la fra­ter­ni­tat tri­co­lor van aca­bar pre­fe­rint Franco, senyal inequívoc que allò de com­plir les lleis i les cons­ti­tu­ci­ons només era en funció de deter­mi­nats prin­ci­pis. Com el de la uni­tat d’Espa­nya.

El que sem­bla segur és que hi ha un gran interès a veure qui s’emporta l’eti­queta de fran­quista, en aquest con­flicte nos­tre: ho són els del PP, perquè no per­me­ten votar el referèndum? Ho són els del PSOE, perquè no per­me­ten votar el referèndum? Ho són els d’Ada Colau, perquè no es mullen sobre el referèndum? O bé ara resulta que ho són els inde­pen­den­tis­tes, perquè rebut­gen la llei suprema que els impe­deix el referèndum (i que fins fa dos dies impe­dia un Esta­tut)? Cal obses­si­o­nar-se tant amb aquesta eti­queta? El govern repu­blicà no era pas fran­quista, però sí que va aca­bar pre­fe­rint Franco. També a l’exhu­mat Sal­va­dor Dalí se li va dir molt que era fran­quista, i això li ha cos­tat la con­demna eterna dels inte­gris­tes d’esquer­res que sem­pre ho enca­se­llen tot en “ismes”. Aquesta mania per saber si ets fran­quista, comu­nista, soci­a­lista, femi­nista, etcètera, quan de vega­des no és que la gent sigui molt inde­pen­den­tista sinó que (com tu saps molt bé) ho està. Aquesta dèria d’eti­que­tar i d’asse­nya­lar, Xavier. Malal­tissa fins al punt que, fart d’haver de pro­nun­ciar-se sobre ”ismes” de tot tipus, Dalí es va enfa­dar amb la seva colla i va haver de pro­cla­mar que el sur­re­a­lisme era ell i s’ha aca­bat. I aquí estic jo, i allí estava ell. Lliure i únic.

Deixa’t de com­pa­ra­ci­ons absur­des, Xavier. Ni tu ets fei­xista ni ho és Isa­bel Coi­xet, a qui ningú mai no havia ano­me­nat fei­xista abans que ella (segons sem­bla) ho desitgés. Oblida els ismes, oblida les ide­o­lo­gies, els con­cep­tes. És escol­tar la gent. Calla un moment. Escolta. Ho sents?