Vides que no es volen viure

Lle­gint o fulle­jant lli­bres que genèrica­ment s'ano­me­nen d'auto­a­juda, refle­xi­o­nant sobre la pro­fusió de títols que se'n publi­quen i les xifres de venda, no sem­bla foras­se­nyat con­cloure que hi ha un per­cen­tatge alt de la població que viu una vida que no vol viure. Alguns pot­ser no en són ni cons­ci­ents, van fent i ja arri­barà el dia en què un fet pun­tual des­en­ca­de­narà la des­co­berta. D'altres sí que ho tenen clar, però les com­pen­sa­ci­ons del tipus d'existència per la qual tran­si­ten diària­ment fan que, cada matí, a l'hora d'ende­gar la maquinària s'autoim­po­sin una rea­li­tat molt dife­rent de la que els agra­da­ria tre­pit­jar. Hi ha el cas a la inversa; dels que, tenint clar el que volen, s'han d'adap­tar al que hi ha, perquè és la rea­li­tat (en for­mar mil i una cir­cumstàncies) la que els té atra­pats. Hi ha molts altres per­fils: els que es dei­xen arros­se­gar pels con­ven­ci­o­na­lis­mes i fan el que toca quan toca; els que prac­ti­quen la impos­tura, o, sigui perquè no sigui dit que fan el que toca quan toca, fan tot el con­trari sense que això els ompli. Els que res­ten immòbils i no s'atre­vei­xen a sor­tir de les vies dei­xen que altres pren­guin deci­si­ons per ells per la por de no equi­vo­car-se; els que es pen­sen que si no deci­dei­xen sem­pre se'ls tit­llarà de febles...

Viure com­porta un preu onerós emo­ci­o­nal­ment: hi inver­tim un gava­dal d'ener­gies, hi pro­jec­tem un gra­pat d'il·lusi­ons, hi abo­quem grans esforços per acon­se­guir els nos­tres pro­jec­tes. Viure és tan exi­gent que fins i tot es pot arri­bar a obli­dar fer-ho. És lla­vors quan viure ens pesa. Perquè hem ban­de­jat el que de veri­tat val la pena valo­rar. Hem mirat tant per nosal­tres que hem obli­dat els efec­tes gua­ri­dors i energètics de pro­vo­car un som­riure, de con­for­tar els que ho neces­si­ten, d'acom­pa­nyar els que estan sols, de donar en lloc de rebre.