plaça major

La cultura de l'esdeveniment

El fenomen «Avatar» defineix un model de cinema en què l'esdeveniment mata la quotidianitat

Aquests dies els exhi­bi­dors es mos­tren orgu­llo­sos perquè gràcies a Ava­tar han acon­se­guit, final­ment, sor­tir del pou de la crisi i tan­car l'any amb unes bones xifres d'assistència a les sales. L'espe­rada pel·lícula visionària de James Came­ron ho ha curat tot, la 3D s'imposa com a espec­ta­cle del futur i la idea d'anar al cinema per viure un espec­ta­cle de diu­menge a la tarda pot res­sus­ci­tar. No m'agra­da­ria con­tra­dir-los, però crec que quan es parla de xifres molt sovint no es mira més enllà del negoci imme­diat i no s'exa­mi­nen, però, les con­tra­par­ti­des, el preu que té una ope­ració com ara Ava­tar, que ha com­plert les seves pro­me­ses econòmiques però no, en canvi, les seves pro­me­ses estètiques de reno­vació. El feno­men Ava­tar for­ma­ria part d'allò que podríem ano­me­nar cul­tura de l'esde­ve­ni­ment, con­sis­tent a crear esde­ve­ni­ments mediàtics per pro­vo­car grans con­cen­tra­ci­ons al vol­tant d'un feno­men. Aquesta cul­tura, però, es con­tra­diu amb la cul­tura de la quo­ti­di­a­ni­tat. Fins fa poc, el negoci del cinema s'arti­cu­lava a par­tir de la quo­ti­di­a­ni­tat, de la cre­ació d'un públic fidel que set­mana rere set­mana anava a les sales. Avui, aquest públic ha estat expul­sat de les sales i s'ha refu­giat a veure les dar­re­res tem­po­ra­des de Per­di­dos o The Wire a casa seva. El públic que va a les sales busca l'esde­ve­ni­ment, però un cop aquest s'ha aca­bat triga a tor­nar-hi. El feno­men Ava­tar pot sem­blar espec­ta­cu­lar, però la seva presència ani­quila mol­tes pel·lícules peti­tes i menys­prea un públic que busca l'assiduïtat a les sales. Ava­tar s'imposa com un espec­ta­cle de luxe, a un preu més ele­vat, que només es pro­duirà tres vega­des l'any i no sem­pre amb la mateixa inten­si­tat. El pen­dent del cinema espec­ta­cle és perillós perquè el públic model cap al qual han estat ori­en­ta­des aques­tes ope­ra­ci­ons és un públic poc exi­gent, que busca històries tan sim­ples que esde­ve­nen infan­tils i que busca l'espec­ta­cu­la­ri­tat a par­tir de la sim­ple exhi­bició tec­nològica.

Ava­tar podria ser una pel·lícula d'indis, en la qual els dolents fos­sin els sol­dats blancs del setè de cava­lle­ria. Per què ha neces­si­tat trans­for­mar els indis en cri­a­tu­res vir­tu­als, la selva en un pai­satge infogràfic i la caserna dels dolents en una nau? En el fons, l'ope­ració vol lluir l'opulència, demos­trar que el futur de les imat­ges-espec­ta­cle no passa per l'emoció sinó per l'exhi­bi­ci­o­nisme tec­nològic. No importa que les imat­ges siguin llet­ges i estètica­ment kitsch; allò que compta es com lluir la inversió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.