‘Iter Luminis’

El ritme frenètic de la vida con­tem­porània ens porta a allu­nyar-nos de manera ine­vi­ta­ble i pot­ser invo­luntària del plaer de la calma, de la recerca dels inte­ri­ors humans, de les essències, d’aque­lla veri­tat que ens hau­ria d’aju­dar a mirar-ho tot amb una llum dife­rent. Per això quan el que ens fa vibrar són les clàusu­les de res­cissió (que no cobrem nosal­tres, per cert), tro­bar algú que és capaç de posar la seva savi­esa, els seus conei­xe­ments, el seu temps i totes les seves emo­ci­ons i pas­si­ons al ser­vei d’una idea pura, d’un pro­jecte que té molt a veure amb la recerca de l’ànima, cal reve­ren­ciar-ho sense embuts.

‘Iter lumi­nis’ podria ser l’essència de la Lídia Pujol, la des­til·lació dels set últims anys però també de mol­tes hores de feina (inte­rior i exte­rior) a la recerca d’aque­lla ànima espe­cial que els místics de totes les cul­tu­res han con­si­de­rat des de l’alba de la història, un pont entre la quo­ti­di­a­ni­tat i allò que és trans­cen­dent, que va més enllà dels nos­tres marcs físics, que ens lliga amb el més enllà, amb les essències de l’espe­rit.

I amb aques­tes pre­mis­ses, acos­tar-se a Iter Lumi­nis és molt més que entrar en un disc, en un lli­bre o en un espec­ta­cle i, de fet, és cap­bus­sar-se a fons en la filo­so­fia de la vida. En un aspecte pura­ment for­mal hi tro­bem un disc, un lli­bre i un espec­ta­cle abso­lu­ta­ment rotunds, rodons, sòlids i tre­ba­llats amb rigor i pre­cisió, però quan hi entrem a fons, el resul­tat és un con­tun­dent i apas­si­o­nat trac­tat d’art, de mística, de sen­si­bi­li­tat i d’eru­dició, una col·lecció impe­ca­ble d’emo­ci­ons de savi­esa, de seny, de passió i d’amis­tat que apro­fita la música, la sen­si­bi­li­tat, la poe­sia i la mística per trans­me­tre un mis­satge de cor i d’ànima que ens fa pen­sar, que posa en pri­mer pla les experiències d’èxtasi místic que con­du­ei­xen cap a la trans­cendència, cap a una con­cepció de la vida on inter­ve­nen la savi­esa, l’emoció i la constància per acon­se­guir una trans­for­mació interna i externa que sigui font de reflexió, de cre­ació de pen­sa­ment i de sen­ti­ment.

Lídia Pujol ens obre de bat a bat la porta de l’infi­nit, ens demos­tra que no hi ha ele­ments super­flus ni casu­als i que tot és fruit d’aquest diàleg que s’esta­bleix al recer dels llocs sagrats, bus­cant el punt de con­tacte neces­sari, aquell espai on des­a­pa­rei­xen les qüesti­ons banals i s’arriba al nucli, a la màxima puresa, al lloc precís on rau la màxima fra­gi­li­tat de l’ànima i tota la potència de l’uni­vers. La can­tant actua com un cata­lit­za­dor que des­ferma els lli­gams que ens man­te­nen llas­trats a la terra i ens aporta la necessària espi­ri­tu­a­li­tat per acon­se­guir que s’enfor­tei­xen les sen­sa­ci­ons i que apa­re­gui l’autèntica sim­bo­lo­gia de la lli­ber­tat, la neces­si­tat íntima d’esta­blir una comu­ni­cació a tots els nivells. Iter Lumi­nis, una obra d’art que no s’ha de dei­xar esca­par.