Fent la broma fàcil, podríem començar amb el tòpic “algú ho havia de dir”. I qui ha gosat dir-ho, i a més ho ha fet en forma de llibre i de manera argumentada, seriosa i documentada és l’editor i traductor Carlos Clavería Laguarda (Casp, 1963), que ha publicat No me cuentes tu vida. Límites y excesos del yo narrativo y editorial a Altamarea.

D’un temps ençà, la batejada com a literatura del jo ha anat conquerint mercat i s’ha ensenyorit dels catàlegs de novetats de les editorials, dels pocs racons dedicats a la literatura (o als llibres, que no és ben bé el mateix) que hi ha als mitjans de comunicació i dels aparadors de les llibreries. Influencers, youtubers, actors, actrius, escriptors i escriptores amb ganes d’anar per la via directa a l’èxit, s’han apuntat i s’apunten a això de convertir la pròpia vida i les petites o grans misèries quotidianes en carn de llibre amb tot el bombo i plateret mediàtic que acostumen a tenir aquests experiments. Parlo amb el meu clítoris/penis i em diu que lluiti, que practiqui meditació, ioga i mindfulness per assolir la perfecció del cos i de l’ànima i purgar la separació del cabró/ona del meu espòs/osa que em va deixar i va marxar amb un repartidor/ora de Glovo, i a més es van menjar la pizza quatre estacions que havia pagat jo amb la Visa Platí.

Malalties, penes, anades d’olla i misèries de tota mena serveixen per omplir pàgines i pàgines (moltes banals i totalment prescindibles) i, de passada per aconseguir entrevistes, minuts de tele i revifar carreres mediocres o en hores baixes tot venent libres amb drama vital incorporat. Clavería ja ens avisa d’entrada que l’any 1929, Virginia Woolf es lamentava de l’abundància del jo masculí com a objecte literari, un excés que s’havia convertit en endèmic. Anys més tard, Vila-Matas, cansat que li preguntessin si feia literatura o sociologia, responia que ell feia autosociobiografia.

Així les coses, l’autor va entrant en matèria, tot aportant valoracions i conclusions sobre episodis relacionats amb el jo i explica com Italo Calvino, quan dirigia Einaudi, es negava a acceptar llibres que es presentaven com novel·les autobiogràfiques però que en el fons eren autobiografies (avui dia tindria molta feina). Parla de confondre gèneres i considera un error molt comú quan el lirisme de jo no és capaç de deixar pas a la narrativa, i també del melic de l’autor, quan es veu sense gaires filtres que la prioritat de l’autor/a és el melic de l’observador que es vol fer passar com el melic de món sense aconseguir-ho quasi mai. Toca també el tema de la postmodernitat, de l’angoixa de l’escriptor postmodern que es manifesta en la pèrdua d’il·lusions, el narcisisme i donar tombs sense fi fins a convertir-se en el satèl·lit d’un mateix, i apunta que tot plegat podria ser una conseqüència del final de la novel·la entesa com una aventura i que Juan Marsé ja apuntava quan deia que “el descrèdit de la ficció no anuncia cap altra cosa que el descrèdit de la realitat”.

Carlos Clavería entra a fons i afirma que el salvavides més fàcil d’un prosista del jo per apuntar el passat és la nostàlgia, però que utilitzar-la bé no és fàcil, i desaconsella als escriptors no experimentats fer autoficció amb el futur, ja que això seria fer una novel·la, i aquí la cosa es pot complicar molt, i demana pensar en Jane Austen i no en alguna narradora contemporània. Per acabar d’arrodonir-ho tot, l’objectiu de l’autor s’amplia, abandona per un moment l’escriptor pagat d’ell mateix i dedica un capítol als editors del jo. Parla dels editors talonari, mandrosos, incultes, aptes només per anar-se retratant en les xarxes socials i que demanen als correctors que li treguin les castanyes d’un foc que ni sap encendre i, ja posats, defineix el mercat editorial com les complicitats que s’estableixen en una lasanya de set capes que van des de la més alta i saborosa, l’autor, a la més baixa i untuosa, el compte corrent on tots volen entrar en un mercat potent per acabar sortint-ne més potents encara.

I ÉS clar, com no podia ser d’altra manera, s’acaba amb vendre el jo i tots els tòpics d’“el millor llibre del segle”, “una obra que canviarà la història de la humanitat”, “la gran revelació de la narrativa contemporània”, que són la cirereta d’un pastís on hi ha infinitat de coses que grinyolen i que caldria revisar amb esperit documentat i crític, tal com ho fa Carlos Clavería Laguarda en aquest llibre, una obra que probablement no canviarà el curs de la literatura universal però segur que ajudarà a entendre’n molt millor les claus i les disfuncions.