Tribuna
Discrepar
La discrepància en un règim democràtic és legítima però pot ser molesta. S’hauria de preservar perquè l’enriqueix. En un règim autoritari necessita coratge per suportar la repressió. Sota el totalitarisme pot portar a perdre la pròpia vida. Tot comença per tractar els discrepants com una minoria que s’oposa a la majoria i fer-los veure la pròpia irrellevància: ”Som tants que no podem deixar de tenir raó. La llei la tenim a favor. L’opinió també. La tradició ens dona suport. El risc del canvi és evident, com poden ser les coses de diferent manera?” A partir d’aquí, com discrepar?
Diu Leszek Kolakowski, el millor filòsof polonès del segle XX: “En política que t’enganyin no és excusa.” És per això que discrepar és legítim, i pràctic perquè útil.
L’obediència anticipada mostra al poder autoritari el que pot fer sense esforç per sotmetre la voluntat del poble. Va ser el fet d’obeir sense necessitat, però sí perquè era “útil i fàcil”, el que va ajudar els nazis a conquistar el poder al 1933 i els va fer possible sotmetre Àustria al 1938 sense oposició aparent. Quan el poder va demostrar els problemes d’oposar-se al corrent dominant és quan aquest va guanyar una força que, per si mateix, no tenia perquè la por i també la moda el varen reforçar.
L’abolicionista Wendell Phillips va dir que “la vigilància extrema és el preu de la llibertat”. La república americana es basa en aquest principi, l’equilibri entre el poder i el contrapoder. Es formalitza la discrepància. Per això Trump és menys perillós al EUA que Kakcynski a Polònia...
Les institucions s’han de defensar, no poden defensar-se per si mateixes. Són els ciutadans els que ho han de fer. Quan, arribats al poder, comunistes, feixistes i nazis fan ús de les eleccions per modificar les estructures de l’Estat, per tallar en rodanxes l’oposició i fer un excés de repressió per eliminar la discrepància, els que s’ho miren i callen són tan culpables com els que ho fan. Els comunistes a Txèquia al 1947 i els nazis a Alemanya al 1933 varen destrossar les institucions que els havien elegit.
Els professionals del dret tenen tendència a confondre l’statu quo de la llei amb la justícia. Arriben a creure que discrepar és delinquir. La història de Rosa Parks, negra, que seu a Alabama als anys seixanta en un autobús al lloc reservat per a blancs, és la que demostra que la llei ho és fins que, sent injusta, ho deixa de ser perquè es modifica.
El mèrit de Churchill va ser creure en el país quan al maig de 1940 el Regne Unit perdia la guerra, no tenia aliats i als EUA es practicava el “primer Amèrica” defensat per aïllacionistes il·lustres com Charles Lindbergh. Va discrepar de tot i de tots. Primer va fer creure en ells mateixos als britànics, els va convèncer d’aguantar amb esforç i sacrifici, i després demanà ajut per a la seva causa. Si no t’esforces no hi pot haver discrepància real.
Qui discrepa ha de saber que l’arma més eficaç per afeblir-lo és fer-lo dubtar de si mateix, fer-li perdre la veritat en la qual creu.
La veritat es pot perdre de quatre maneres:
- L’hostilitat a la veritat verificable. Presentar les invencions i mentides com si fossin fets.
- L’encantament xamànic. Repetir la mentida fins que sembli veritat.
- El pensament màgic. L’acceptació de contradiccions insuperables. “Abaixaré impostos i reduiré el deute...”
- Posar la fe en qui no la mereix, “comprendre no serveix de res, s’ha de tenir fe”, va dir un nazi per justificar-se.
La defensa de la seguretat a canvi de llibertat és un tracte fals. No hi ha un cas a la història en què el control i la pèrdua de llibertat hagi portat més seguretat. On és el límit per retallar la llibertat en benefici del la seguretat?, si m’he deixat retallar la llibertat per tenir més seguretat, per què no una mica més...? S’ha obligatòriament de discrepar...
“Si ningú no està disposat a morir per la llibertat tots morirem sota la tirania.” Quan al Setembre de 1938 el primer ministre Chamberlain torna de Munic havent acceptat la partició de Txèquia a canvi de la pau que li promet Hitler, Churchill li diu “has deshonorat el país i no aconseguiràs la pau”. Al setembre de 1939 comença la invasió de Polònia pel Reich alemany.
Totes aquestes idees representen diferents maneres de discrepar, algunes són citades en un recent llibre de Timothy Snyder.
Hi ha dos paradigmes igualment falsos en relació a la discrepància: la política de la inevitabilitat,”tot anirà millor i més val no fer res perquè el que ha de passar passarà”, i el paradigma de l’eternitat que ens presenta un passat fictici perquè ja no existeix o un futur imaginari perquè irreal. Els objectius han de ser sempre abastables i clars. Discrepar sobre una realitat virtual és ridícul.