Les imminències

El desen­llaç ja és immi­nent. Amb l’apro­vació de la llei del referèndum i de la llei de tran­si­to­ri­e­tat es con­su­marà la rup­tura amb el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol i la recu­pe­ració de la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya. Encara queda un cicle segu­ra­ment llarg per a la con­so­li­dació de la nova república, una fase, fins que no arribi un ampli reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal i l’ingrés en algu­nes orga­nit­za­ci­ons com a mem­bres de ple dret, en la qual serem als llimbs. Però el canvi subs­tan­cial ja s’haurà produït.

En qui­nes con­di­ci­ons afron­tem aquest repte col·lec­tiu, tal vegada el més impor­tant que pot enca­rar una comu­ni­tat política? En una posició excep­ci­o­nal que ni els impro­pe­ris ni les ame­na­ces pro­ce­dents de l’apa­rell de l’Estat espa­nyol i de la seva tera­nyina mediàtica poden dis­si­mu­lar. La desgràcia dels atemp­tats del 17 d’agost a Bar­ce­lona i Cam­brils ha tin­gut un insos­pi­tat efecte bene­fac­tor sobre la causa cata­lana, ha demos­trat a deter­mi­nats agents inter­na­ci­o­nals que Cata­lu­nya és auto­su­fi­ci­ent en matèria de segu­re­tat i que les for­ces de l’ordre cata­la­nes, el cos de Mos­sos d’Esqua­dra, estan en plena capa­ci­tat ope­ra­tiva per con­tro­lar el ter­ri­tori, cosa que repre­senta un dels fac­tors cab­dals en el reco­nei­xe­ment d’un nou poder inde­pen­dent per ter­cers estats. En les hores poste­ri­ors als atemp­tats també hi va haver un ele­ment que carac­te­ritza les enti­tats sobi­ra­nes: el con­se­ller Raül Romeva va rebre els minis­tres de l’Inte­rior de França i d’Ale­ma­nya per expo­sar-los els detalls del dis­po­si­tiu que s’havia creat per fer front als atemp­tats. Es van esta­blir, doncs, rela­ci­ons diplomàtiques direc­tes amb repre­sen­tants d’altres estats. Però hi ha un aspecte encara més relle­vant que tots aquests, i és el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal que ha rebut el pre­si­dent Puig­de­mont en la gestió de la crisi i la con­so­li­dació de la seva imatge com a líder d’un movi­ment pacífic i democràtic. Aquest pro­ta­go­nisme del pre­si­dent de Cata­lu­nya exer­cit en aquests ter­mes afe­bleix molt la posició del govern espa­nyol en el moment d’optar per una repressió vio­lenta del gest democràtic que sig­ni­fica un referèndum. Com s’enten­dria, per exem­ple, que Mari­ano Rajoy, la mateixa per­sona que com­pa­reix al cos­tat de Puig­de­mont tot con­dem­nant un atac ter­ro­rista, unes set­ma­nes més tard pro­mo­gui la sus­pensió, o fins i tot la detenció, de Puig­de­mont? Com lle­gi­rien l’opinió pública inter­na­ci­o­nal i les diver­ses can­ce­lle­ries occi­den­tals que una figura clau en la lluita con­tra el ter­ro­risme fos trac­tada com un vul­gar delinqüent per haver cri­dat el poble a les urnes? La veri­tat, el que reve­len les reac­ci­ons histèriques de les auto­ri­tats cen­trals i dels mit­jans de Madrid, com per exem­ple es va veure en la mani­fes­tació del 26 d’agost, és que el relat de l’escla­fa­ment del referèndum i del pro­ces­sa­ment dels diri­gents d’un movi­ment de secessió pacífic i democràtic no és pre­sen­ta­ble davant les democràcies occi­den­tals. És molt difícil fer enten­dre que el govern d’un país que ha estat víctima del ter­ro­risme, i que a més té el suport de la majo­ria abso­luta d’un par­la­ment democràtic, sigui trac­tat amb els matei­xos mit­jans, el dret penal, amb els quals un estat tracta els ter­ro­ris­tes. Això no vol dir que l’apa­rell d’estat espa­nyol s’abs­tin­gui de res­pon­dre al repte català amb greus mesu­res coac­ti­ves, però una reacció d’aquest cali­bre no podrà ser obser­vada amb indi­ferència pels grans cen­tres de decisió euro­peus perquè una repressió a gran escala d’un movi­ment democràtic també col·loca orga­nit­za­ci­ons com ara la Unió Euro­pea o el Con­sell d’Europa en una pro­funda crisi de legi­ti­mi­tat. Espa­nya no es pot com­por­tar com Tur­quia sense que tron­to­lli la base de tot el pro­jecte d’inte­gració euro­pea, d’altra banda ja prou afec­tat amb la sepa­ració del Regne Unit.

I tot això, a banda que una res­posta des­pro­por­ci­o­nada a una secessió democràtica no farà res més, en l’inte­rior de Cata­lu­nya, que fal­car una majo­ria acla­pa­ra­dora per l’estat propi, aquesta que, sigui del 60%, del 70% o del 80%, mai no serà reco­ne­guda per una cons­ti­tució obses­si­va­ment limi­tada per la “indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola”.