No ser ningú

Acabo de tenir el plaer de llegir Flush, una deliciosa novel·la de Virginia Woolf de la qual L’Avenç ha publicat una traducció al català de Jordi Fernando. Podria definir-se com la biografia d’un gos que l’escriptora va imaginar a partir d’algunes referències en poemes i cartes d’Elizabeth Barrett (1806-1851): la poetessa va ser la mestressa de Flush i convivint-hi primer a la casa familiar de Londres, se’l va endur a Florència quan es va escapar amb el també poeta Robert Browning arran que el seu pare tirànic, que va tractar-la com una impedida des que va ser una nena malalta, volia evitar el casament. He de reconèixer que no tinc gaire estima pels gossos i fins i tot que, des que va mossegar-me un de petit i rabiós, procuro que no se m’acostin gaire. Tanmateix, aquest final d’agost n’he tingut dues bones experiències. Una de real amb l’Espurna, un gos d’atura d’uns amics: m’ha agradat passejar-hi, observant que ens acompanyava com si fóssim un ramat, i que se m’acostés manyaga perquè li acaronés el cap. Una de literària amb en Flush, un cocker spaniel i, per tant, un gos de cacera que, transportat a ciutat, observa els moviments de la vida urbana en el Londres victorià i també en una Florència viva i sensual exaltada per l’imaginari anglès.

Com en altres obres de Woolf hi ha, doncs, el retrat d’una època. També el d’una dona que s’emancipa de l’autoritarisme masculí. I aquella percepció sensorial del món que va cultivar l’escriptora, que, en aquest cas, assaja descriure la d’un gos, de manera que posa èmfasi en les olors. Hi ha la perspectiva d’un animal, que, per això mateix i entre altres coses, no comprèn certes accions humanes i no pot comunicar-se verbalment. Tanmateix, en la llibertat de la ficció, és un animal humanitzat al qual Woolf no només dota del “fluir de la consciència” que caracteritza el seu món narratiu. A més, podria intuir-se que li construeix un pensament projectant-hi les seves visions emocionals i filosòfiques. Només un detall lluminós. A Florència, Flush té puces i l’esquilen. Mirant-se el mirall i sentint-se disminuït, Flush pensa que no és ningú. S’ho repensa: “Al capdavall, no ser ningú, no és l’estat més satisfactori del món? (....) Caricaturar la pompositat dels qui clamen que són algú... no era pas, de fet, una bona carrera? Tant se val com hagués quedat la cosa... l’important era que sens dubte ja s’havia alliberat de les puces.” És justament això: alliberar-se de les puces, no ser ningú joiosament.