El dret a les urnes

Majo­ritària­ment, sem­pre havíem cre­gut que les urnes eren la solució més civi­lit­zada i democràtica per expres­sar els sen­ti­ments per­so­nals i con­ver­tir-los en col·lec­tius. Ho vam apren­dre dels nos­tres avis, que durant molts anys vis­que­ren en la nostàlgia de no poder-les uti­lit­zar. I, quan poguérem, saludàrem el seu retorn. És a les urnes on es mani­festa la volun­tat d’un poble. Tam­poc no cal­dria escriure res més, quan, en una situ­ació abso­lu­ta­ment de ver­ti­gen, la velo­ci­tat dels esde­ve­ni­ments supera les pos­si­bi­li­tats d’un arti­cle d’opinió. Però de moment seguim donant vol­tes a una qüestió fona­men­tal, quan cal inter­pre­tar els movi­ments més sim­ples.

Dir que les urnes són l’ins­tru­ment útil per a un cop d’estat és una baja­nada, de la mateixa manera que pre­di­car que l’expressió de la volun­tat popu­lar és una estafa és una baja­nada pròpia dels espe­rits més tota­li­ta­ris. Davant les urnes, l’acti­tud de rebuig no és altra cosa que la por a la lli­ber­tat. I, d’això, no cal donar gai­res argu­ments, ja que el dret a deci­dir és un dels béns més pre­uats dels drets humans i les urnes són l’ins­tru­ment ade­quat per paten­tar aquest dret. En la recta final d’un camí cap a les urnes, és impor­tant el paper dels ajun­ta­ments en el procés. Ha estat una bona notícia saber que Bar­ce­lona no fallarà, quan Ada Colau sap que cal fer cos­tat a una part molt impor­tant dels seus con­ciu­ta­dans. Bar­ce­lona ha de ser la punta de llança en la defensa dels drets dels cata­lans i en la mobi­lit­zació con­tra un govern cen­tral i naci­o­nal espa­nyo­lista que fa temps que ha des­con­nec­tat de Cata­lu­nya. Però, a la vegada, pre­o­cupa el paper de Núria Marín i Núria Par­lon, potents alcal­des­ses metro­po­li­ta­nes i influ­ents polítiques soci­a­lis­tes. De sem­pre, el cin­turó bar­ce­loní s’ha dis­tin­git com una de les grans bos­ses abs­ten­ci­o­nis­tes del país i el paper dels con­sis­to­ris és impor­tant per a la cohesió i el sen­ti­ment de per­ti­nença dels seus ciu­ta­dans. Tal­ment, és el govern de la Gene­ra­li­tat qui posarà les urnes però, també, és el paper dels con­sis­to­ris el que ha d’aju­dar a faci­li­tar la nor­mal rea­lit­zació d’un procés a bas­ta­ment espe­rat.

A aques­tes altu­res de la pel·lícula, cal pre­veure que l’1-O hi haurà urnes, hi haurà votació i hi haurà resul­tat. Després, serà impor­tant lle­gir amb cura les inter­pre­ta­ci­ons que en farà Europa i les reac­ci­ons del Regne d’Espa­nya. I cal intuir que el 2-O s’ini­ciarà un procés de nego­ci­ació que por­tarà a una nova situ­ació. El pes de les urnes s’impo­sarà i final­ment sabrem, fent una lec­tura real i sense tram­pes al soli­tari, on som i on ens cal estar.