Obesitat

L’obe­si­tat, que es deu gai­rebé sem­pre a men­jar en excés –només a una mino­ria de la població li costa con­tro­lar el pes per raons genètiques–, és un pro­blema que afecta sobre­tot els pobres de les soci­e­tats desen­vo­lu­pa­des, entre altres raons perquè tenim al nos­tre abast ali­ments barats rics en sucres i grei­xos. El Minis­teri d’Agri­cul­tura i Pesca, Ali­men­tació i Medi Ambi­ent acaba de publi­car les dades cor­res­po­nents al con­sum d’ali­ments a la llar entre l’abril del 2016 i el març del 2017. La que es refe­reix a bri­oi­xe­ria, pas­tis­se­ria, gale­tes i cere­als és, de mit­jana, de 38 grams per per­sona i dia, que equi­val a més de mig crois­sant de mida estàndard Això vol dir que molta gent abusa d’aquests pro­duc­tes, poc interes­sants des del punt de vista nutri­ci­o­nal, per bé que no se’ls ha de “demo­nit­zar”, sinó la quan­ti­tat que es con­su­meix. Però és evi­dent que fan caure en la temp­tació més que les ble­des, com cons­ta­ta­ven els inves­ti­ga­dors Antoni i Andrea Bul­bena quan van ava­luar les rela­ci­ons entre ali­men­tació i com­por­ta­ment.

Aquesta debi­li­tat davant del dolç ha fet que s’estudiï si no hi ha una addicció a certs tipus d’ali­ments, que ens difi­cul­ta­ria ser raci­o­nals a l’hora de triar el que men­gem. Els inves­ti­ga­dors citats des­ta­ca­ven la fal·lera que des­per­ten els dolços, però també altres pro­duc­tes –cro­que­tes, for­matge, embo­tits, oli­ves...–, que no sem­bla que siguin veri­ta­bles addic­ci­ons sinó, en força casos, mane­res de com­ba­tre certs estats d’angoixa o depressió. Fa poc Presència recor­dava una frase de Jar­diel Pon­cela: “La vida és tan amarga que obre les ganes de men­jar.” Però una addicció a alguns ali­ments, amb uns meca­nis­mes biològics com els que actuen en el cas del con­sum d’alco­hol o de dro­gues, no està prou pro­vada. A més, sem­bla que, en gene­ral, la gent obesa té més incli­nació a ati­par-se del que sigui que d’alguns ali­ments en con­cret, tot i que s’ha obser­vat que els sis­te­mes de recom­pensa pla­ent a nivell cere­bral s’afec­ten més pels que són rics en sucres o grei­xos perquè neu­tra­lit­zen els meca­nis­mes hor­mo­nals inhi­bi­dors de la gana quan ja hem men­jat.

men­jar en excés pot ser degut a pro­ces­sos sem­blants a la dro­go­ad­dicció, però no és clar que sem­pre sigui així, i encara que pot haver-hi una base biològica que cal seguir estu­di­ant, de moment, per llui­tar con­tra l’obe­si­tat, que no és fàcil, con­ti­nua essent impor­tant la força de volun­tat. També poden aju­dar-hi algu­nes mesu­res, entre les quals regu­lar millor la com­po­sició i la publi­ci­tat de certs ali­ments, i els impos­tos, com el que va posar la Gene­ra­li­tat a les begu­des ensu­cra­des, que al seu moment el minis­tre Mon­toro no va recórrer. No sé si ara can­viarà d’opinió. Si fos així, sig­ni­fi­ca­ria que el govern del PP no només ens vol­dria sot­me­sos sinó també obe­sos. La temp­tació enfront del sucre és més difícil de resis­tir que la de la sal. Això, com ens ha infor­mat la revista Sàpiens, ja li pas­sava a Sal­va­dor Seguí, el Noi del Sucre, que es men­java els ter­ros­sos que li ser­vien als bars amb el cafè.